diumenge, 29 d’abril del 2007

Joaquim Serra, doble aniversari


L'antiga cobla La Principal de Peralada, fundada pels germans Serra (en Josep i en Miquel), ha estat igualada, pel que fa a la tècnica, per d'altres de posterior constitució, però mai per la noblesa i la sobrietat de les seves interpretacions. Això explica que Enric Morera sempre volgué que fos aquesta cobla qui estrenés les seves sardanes, que són unes veritables obres mestres de la música catalana. Per altra banda, quan l'Orfeó Català féu aquell memorable viatge a París i a Londres el mes de juny del 1914, o sigui, pocs dies abans que esclatés la I Guerra Mundial, s'emportà La Principal de Peralada, amb Josep Serra com a director, perquè acompanyés els seus cants, ja que estava segur que, amb els músics peraladencs, obtindria un gran èxit, com, en efecte, així succeí. En el concert ofert al parisenc Teatre dels Camps Eliseus, per cert, hi assistí Ricard Strauss, que omplí d'elogis tant l'Orfeó Català com La Principal de Peralada. I també hi assistiren tots els músics més destacats de França (Claude Debussy, Maurice Ravel, Vincent d'Indy, Blanca Selva, Deodat de Séverac, etcètera), que se sumaren a les lloances d'Strauss. Més endavant, Josep Serra i Bonal, deixeble de l'Escola de Música del Palau dels Comtes de Peralada, se n'anà a viure Barcelona, on fundà la cobla que duia el nom de la gran ciutat, cap i casal de Catalunya, després de reunir els millors músics de casa nostra, com l'escalenc Albert Martí (en «Pau Casals de la tenora», que li deien, i a qui el mestre del violoncel coronà, precisament, com a rei de la tenora) i Josep Blanch i Reynalt, fill de Castelló d'Empúries.
Josep Serra, traspassat a la Ciutat Comtal no gaires dies més tard de l'ocupació d'aquesta per les tropes franquistes l'any 1939, deixà un enfilall de sardanes d'una qualitat realment magnífica. La més famosa, la més popular, és, sens dubte, La pubilla empordanesa, tot un model de tècnica senzilla i clara, així com d'inspiració fresca i regalada. Les pubilles empordaneses, tal com algú ha dit molt encertadament, es poden sentir ben cofoies d'haver estat cantades i exaltades per un home genial, modest, bo i noble. D'altra banda, cal remarcar que una de les coses més importants que dugué a terme Josep Serra fou haver iniciat en la música el seu fill Joaquim, que esdevingué un dels mestres de la sardana. Els noms d'en Josep i d'en Joaquim Serra són, per consegüent, els puntals d'una dinastia de músics que honora la terra catalana.
Parlem, però, del darrer. Joaquim Serra i Corominas, igual que el seu pare i el seu oncle Miquel (que fou també director de la històrica cobla de la comtal vila de l'Empordà, desapareguda el 1940), nasqué a Peralada. I ho féu el 4 de març del 1907, i morí a Barcelona el 17 de novembre del 1957. O sigui, que, aquest any, es compleix un doble aniversari d'aquest il·lustre músic empordanès, autor d'una obra d'allò més extraordinària, i que, malgrat la malaltia que patia -i que originà que la Parca li segués el fil de l'existència als 50 anys-, sempre fou un home jove d'esperit i ple d'entusiasme. Personalment, jo, a les acaballes ja de la seva vida, el vaig conèixer així. En Quimet, per cert, tenia uns ullets vius, darrere uns vidres que sovint semblaven entelats, però que ho veien i ho escodrinyaven tot, car posava el mateix interès tant en les coses transcendentals com en les coses que no tenien importància.
Guardo -no caldria dir-ho- un record excel·lent de Joaquim Serra, el compositor de sardanes que continuà, amb més força i amb més eficàcia, l'obra començada per Pep Ventura i seguida més tard per Josep Serra, el seu pare, Enric Morera i Juli Garreta, sense oblidar Enric i Pau Casals, Joan Manen, Joan i Ricard Lamote de Grignon, Eduard Toldrà, Antoni Català, Pérez Moya i tants d'altres, entre els quals figuren alguns compositors anomenats «populars», com Xaxu, Bou, Rimbau i Mas Ros. El nom de Joaquim Serra, però, ocupa un lloc d'honor dins la història de la dansa nacional catalana, fins al punt que hom el col·loca immediatament després dels quatre precursos que he esmentat abans, tal com bé ressalta el Diccionari d'autors de sardanes i de música per a cobla, editat per la revista Som, el qual diu, a més, que «entenem que el fill de Josep Serra i Bonal va saber assimilar el bagatge musical del seu pare per, a partir d'aquí, crear la seva pròpia personalitat (...). Posseïa un domini extrem de les possibilitats de la cobla i així publicà el 1957 el Tractat d'Instrumentació, que s'ha fet imprescindible als novells compositors».
Joaquim Serra, quan tot just tenia 14 anys, escrigué la seva primera sardana, amb un títol prometedor i de bona profecia: La primera volada. Cada any en solia compondre una o dues. I així arribà a fer-ne més d'una seixantena (Cavalleresca, L'ermita vella, La noia alegre que no sap plorar, A Montserrat, Noces d'or -dedicada, amb motiu d'aquesta efemèride, al FC Barcelona-, Remembrança, etcètera), sense comptar les Glosses i les harmonitzacions i orquestracions que féu dels ballets populars catalans. «Molts d'aquests ballets -deia un crític, en el moment de l'òbit d'en Quimet- s'havien engorronit en una pobresa d'harmonies, que era del tot necessari que arribés un home de bon gust i de tècnica segura per a salvar-los, potser, fins i tot de la desaparició. En tot cas, salvar-los de la indigència musical».
A més de sardanes, Joaquim Serra compongué música simfònica, unes Variacions per a piano i orquestra, una obra lírica en tres actes de l'empordanesa Carme Montoriol (la traductora al català dels sonets de Shakespeare), alguns ballets, etcètera, tot ben guarnit de melodies delicioses. Un d'aquests ballets, Doña Inés de Castro, fou estrenat a Niça per la famosa companyia del Ballet del Marqués de Cuevas i representat, tot seguit, al Teatre dels Camps Eliseus de París i als més importants teatres d'Europa. D'aquesta manera, Joaquim Serra, el modest Quimet Serra, esdevingué un músic de talla internacional. I cal no oblidar que una de les seves obres de més volada és Impressions camperoles. El músic peraladenc tenia 20 anys quan l'escrigué i la cobla La Principal de la Bisbal, dirigida pel músic gironí Josep Fontbernat, exiliat aleshores a França, l'oferí a París, Avinyó, Arles de Provença i Montpeller, tot constituint aquell fet per a Fontbernat, que igual que en Quimet havia tingut com a professor el mestre Morera, un gran honor, segons em comentava als anys 60, quan ambdós érem a la ràdio andorrana.
Aquest doble aniversari de Joaquim Serra -el del seu naixement i el de la seva mort- és digne de ser ben recordat. I no sols per la gent de Peralada, sinó per tot el poble català, ja que de músics com ell, per dissort, no m'hem pas tingut gaires...

Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona"(29-4-07)

diumenge, 22 d’abril del 2007

Tot el que es diu i se sap de sant Jordi


Cada any, pels volts del 23 d'abril, és molta la gent que es pregunta: Va arribar a existir realment sant Jordi? Doncs, tot fa ben creure que sí, malgrat que el Vaticà, al·legant que no, procedí, al principi de la dècada dels 60 del segle passat, a eliminar del santoral el patró de Portugal, Anglaterra, Geòrgia, Grècia, Lituània, Catalunya, Aragó i Moscou, entre molts d'altres països i ciutats, fet que aixecà una gran onada de protestes i que, al cap de pocs mesos, el forçà a tornar-li a posar, si bé d'una manera simbòlica...
Faust Buzand, l'important cronista oriental, explica que fou el bisbe sant Grígoris (sant Gregori) qui introduí les idees del cristianisme a les terres russes del Daghestan, tot afegint que sant Grígoris era, en realitat, sant George (sant Jordi), el qual morí l'any 303, de forma violenta i en plena joventut, per decisió del rei persa Dadià. Aquesta versió sobre la mort de sant Grígoris o sant George és sostinguda per molts historiadors romans contemporanis i, durant una bona colla de temps, acceptada tant a Orient com a Europa, sense cap mena de discussió.
Per altra banda, segons alguns vells relats, els antics temples coneguts avui amb el nom de Sant Jordi, com el que féu construir Constantí el Gran, eren anomenats de Sant Grígoris, ja que els noms de Grígoris i de George quasi no es diferenciaven en res, tant pel que respecta a la pronunciació com a l'escriptura. Més endavant, però, hom utilitzà el de George, de forma generalitzada, atès que la pronunciació s'associava més amb l'idioma grec que no pas amb el llatí, i l'adoració a sant George (sant Jordi, repeteixo) anà creixent arreu del món cristià, alhora que nasqueren una infinitat de llegendes sobre aquest sant, la més cèlebre de les quals és la del drac i la princesa. Una llegenda que, inicialment, era força diferent de com avui la coneixem (i que representen a la vila tarragonina de Montblanc, igual que a d'altres llocs d'Europa, cada 23 d'abril), puix que sant Jordi diuen que matà una enorme serp, i no pas un enorme drac, en un «fet d'armes», on no hi hagué cap princesa per defensar, ni tampoc cap rosa vermella per fer bonic...
Segons els historiadors, la popularitat de les llegendes sobre sant Jordi, que procedien d'Orient, començà a preocupar l'Església romana seriosament, ja que els cristians conegueren, gràcies a ell, la imatge d'un Déu Celestial i el simbolisme de la creu. I per això, i res més que per això, asseguren que se celebrà el I Concili de Roma, on s'ordenà que es parlés poc de sant Jordi, al mateix temps que es confeccionà una biografia seva, en què s'incorporà el fals martiri que patí per ordre de Dioclecià. I dic fals martiri, perquè diversos biògrafs d'aquest emperador romà, entre els quals figuren Eusebi i Lactanci, no dubten a abonar-ho totalment i, a més, indiquen que l'«experimentat guerrer», a part de no figurar en els Annals de Roma entre la gent executada, tindria aleshores uns 9 o 10 anys...
D'altra banda, el Vaticà sempre ha intentat fer desaparèixer, sense que l'èxit mai no l'acompanyés, alguns documents que parlen de sant Jordi i del seu origen rus, conservats en aquells països que han aconseguit eludir la seva influència, documents que contenen llegendes i poemes religiosos referits a la personalitat d'aquest sant tan venerat i popular a Catalunya. Una veneració i popularitat, però, que és força recent, puix que, deixant de banda que tan sols hi ha un poble català que duu el seu nom (el gironí Sant Jordi Desvalls, que celebra per Sant Jordi la seva festa major), fa un centenar d'anys hom deia, quan volia indicar que hi havia escassetat d'alguna cosa, que «n'hi ha menys que capelles de sant Jordi», segons recull Joan Amades a les pàgines del Costumari català, on també el folklorista explica que les Corts Catalanes, reunides al cor de la Seu de Barcelona l'any 1459, decretaren festa el dia de Sant Jordi i manaren que, el 23 d'abril, ningú no es dediqués a cap feina servil ni bastarda. «Malgrat aquesta disposició -assenyala-, la festa no va arrelar i la gent es va mostrar indiferent». Temps més tard, però, després d'haver estat dissolta le Generalitat, començà a celebrar-se, per Sant Jordi, una fira de roses, que era qualificada de «fira dels enamorats», perquè, indica Amades, «hi anaven les parelles de promesos, els nuvis i els qui feia pocs anys que eren casats, i era costum que ells firessin llurs companyes amb un ram de roses», costum que, de mica en mica, s'anà estenent, tot arribant, actualment, a ser practicat arreu de casa nostra, on el cavaller sant Jordi ha esdevingut, en lloc de sant Valentí, el patró dels enamorats.
Faust Buzand menciona, en les seves famoses cròniques, el lloc on morí sant Jordi, citat igualment en algunes obres sèrbies, croates, búlgares i anglosaxones, i que no és altre que un que hi ha ben a prop de la ciutat de Derbent (al Daghestan), en què el sant, lligat a la cua d'un cavall salvatge que corria com un mal esperit, fou arrossegat per un terreny ple de pedres punxegudes, terreny on se l'enterrà i on s'edificà, posteriorment, un temple, del qual encara es conserven algunes ruïnes.
La suposada sepultura de sant Jordi (localitzada ara fa una dotzena d'anys per un grup d'investigadors, encapçalats pel catedràtic i director de la Fundació Benèfica Sant Jordi, M. Adjlev) es troba situada, en concret, en un llogarret antigament denominat Yalgan, un nom que prové de la vella paraula turca «yargan», que significa Jordi. I així, amb el nom de Yurgan, és conegut, en el món turc, un jove predicador que fou l'introductor en aquelles terres de les idees cristianes. Els habitants de Yalgan sempre han respectat d'allò més aquesta sepultura, convertida, des de temps molt reculats, en un lloc de pelegrinatge. I avui dia, la gent del Daghestan (que professa, en la seva majoria, la religió islàmica) diu que l'home que allà hi ha enterrat és sant Yurys, nom que correspon als de Jordi, Jorge, George, Giurdy, Guerguen, etcètera. I, a més, cal destacar que sant Yurys o sant Jordi és un sant veneradíssim per tots els fidels musulmans d'aquell país, ja que afirmen completament convençuts, igual que feien en el passat, que, mercès a ell, conegueren la imatge del Déu Celestial.
Hom assegura, en definitiva, que sant Jordi, per raó del seu origen rus o oriental i de la seva pertinença a l'Església ortodoxa, ha estat menyspreat i maltractat per l'Església catòlica. I podria ser molt bé que fos així. No oblidem que, entre d'altres detalls importants (l'«expulsió» de sant Jordi del seu calendari, sobretot), n'hi ha un que és la mar de significatiu. Un detall, aquest, concretat en el fet que tots els Papes de Roma, sense excepció, sempre han rebutjat dur el nom del cèlebre cavaller...

Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona"(22-4-07)

dimecres, 18 d’abril del 2007

La crítica taurina en català


«(...). Emili Casademont, qui féu el primer programa en català de postguerra a Ràdio Figueres, ha fet un gran esforç per fixar un llenguatge taurí en la llengua del país al llarg de la seva trajectòria com a crític de toros».

(Extret de l'extens treball literari publicat per Joan Ferrerós, catedràtic de Llengua i Literatura catalanes, al Setmanari de l'Alt Empordà, sota el títol «Màrius Gelart i els toros a Figueres»)
-----------------

Remarca Antoni González, en la seva important i ben documentada obra Bous, toros i braus. Una tauromàquia catalana (Edicions El Mèdol, Tarragona 1996), que, amb el restabliment de la democràcia a l'Estat espanyol, «es produí, i no només a Barcelona, un fet digne d'atenció: l'aparició de la crítica taurina en català.»

I tot seguit, González, crític taurí de La Vanguardia, diu el següent: «L'inici va ser possible gràcies que l'Avui (el primer diari en català d'ençà de la Guerra Civil), des que va néixer a Barcelona el 1976, hi va incloure la secció de toros, un gest que causà no poques incomprensions i que sempre haurem d'agrair els aficionats catalans. Antonio Santainés va ser crític taurí de l'Avui durant dinou anys i, com a tal, el primer a firmar cròniques taurines publicades en català. La primera ("El carretó amb banyes") va aparèixer el 27 d'abril de 1976, en el número cinc del nou diari. Santainés és autor del text corresponent a la veu "Tauromàquia", publicat al volum catorzè de la Gran Enciclopèdia Catalana, aparegut el mes de març de 1980. Uns anys després, el 1982, va ser el periòdic Hora Nova, de Figueres, un cop catalanitzada del tot la redacció, que acollí crítiques redactades en català. Les escrivia el periodista Emili Casademont i Comas, i ho feia, segons que ha confessat després, guiant-se "per la intuïció, la lògica i el sentit comú" a l'hora de buscar un vocabulari adient.»

La tercera publicació catalana a normalitzar la crítica taurina fou el renovat Diari de Barcelona, que començà a editar-se el 1987 i que tingué una vida bastant efímera. Antoni González hi escrigué un bon nombre de crítiques, així com diversos articles sobre el món dels toros, que li permeteren «anar configurant un llenguatge taurí català nou de soca-rel», segons explica, i fruit d'aquest treball fou la publicació també al Brusi, entre el 19 de març i el 29 d'octubre del 1989, de la primera Tauromàquia en català, en trenta-tres capítols, que ell mateix tingué cura d'elaborar.

Per altra banda, González destaca a Bous, toros i braus que, en els inicis de la dècada dels 90, Diari de Girona, per mitjà de Joan Colomer i Camarasa, substituït després per Pere Joan Palahí, començà a publicar crítiques taurines en català.


«CURSA DALINIANA»
Ple d'entusiasme, vaig començar la meva tasca de crític taurí en català (abans havia fet un nombre considerable d'informacions taurines -naturalment, en castellà- per a l'agència Efe i l'Hoja del Lunes, de Barcelona), tot escrivint, al llarg d'una bona colla de temporades, les crítiques de totes i cadascuna de les curses de braus i de jònecs celebrades a la important plaça de Figueres.

Aquest cós figuerenc -convé recordar-ho- fou l'escenari, el 12 d'agost del 1961, d'un extraordinari homenatge a Salvador Dalí, amb la celebració d'una anomenada «cursa daliniana», en què participaren les primeres figures del toreig del moment, Paco Camino, Curro Girón i Fermín Murillo, el cartell anunciador de la qual era il·lustrat pel mateix pintor.

Aquesta cursa féu madurar la idea del geni figuerenc de crear, a l'antic Teatre Municipal de la seva ciutat natal (convertit en un munt de ruïna a causa d'un incendi que s'hi produí immediatament després d'haver-se acabat la Guerra Civil), el Teatre-Museu Dalí, que s'inauguraria l'any 1974. Un cop finalitzat aquell espectacle, Dalí, per primera vegada, parlà del seu grandiós projecte...


LA MEVA «JERGA TAURINA»
La històrica plaça de la capital de l'Alt Empordà, però, en anar-se a encetar el mes de setembre del 1989 (i quan tan sols li mancaven cinc anys per arribar a adquirir el rang de centenària), tancà les portes i, en qüestió de pocs mesos (després de comprar-la l'Ajuntament a la família Gelart), es convertí en una ruïna. I amb la seva clausura, em vaig veure obligat a posar el punt i final a la meva feina de segon periodista que ha fet crítica taurina en català, un experiència que qualifico de molt maca...

Aquell mateix any 1989, precisament, Jaume Sureda i Prat, primer director del Diari de Girona, en un article intitulat Toros en catalán, publicat el 21 d'abril al seu mitjà, quan aquest encara era bilingüe, escrivia el següent, relacionat amb el pèssim català que, en els reportatges taurins, utilitzava la delegació a Barcelona de TVE: «Emili Casademont ha sido el primer cronista en lengua vernácula de los toros que se dan en Figueres, y lo hace en Hora Nova. Si el director de TVE en Barcelona se lo pide, seguro que Emili le dará una mano, mejor dicho su voz. Y con la particularidad que Casademont utiliza una jerga taurina que haría las delicias de los más exigentes.»

Cal afegir que algunes mostres de la meva «jerga taurina», o del meu argot taurí, figuren a les pàgines de l'obra Bous, toros i braus -molt ben il·lustrada, per cert-, que constitueix, sens dubte, una completíssima i excel·lent enciclopèdia taurina catalana.


PUNT I FINAL
Per últim, convé consignar que, després del tancament de la plaça de Figueres, també tancaren les de Sant Feliu de Guíxols, Lloret de Mar i Girona, que tanta activitat -i de la bona!- tingueren als anys 60 i 70, època daurada del turisme a la Costa Brava. Totes han estat derruïdes.
Actualment, només resta en peu, a les comarques gironines, la plaça d'Olot, la segona més antiga de la península Ibèrica, però gairebé no s'hi celebra cap cursa de braus o de jònecs. Com tampoc, lògicament, no es fa, a les dites comarques (i quasi gens a Barcelona), crítica taurina en català, després que uns quants -com jo, per exemple- comencessim aquesta difícil tasca, amb gran il·lusió, per tal de mirar de catalanitzar el món dels braus, cosa per la qual el president Francesc Macià tantíssim havia sospirat sempre...


Emili Casademont i Comas
-----------------
Articles sobre el tema publicats a Hora Nova (Figueres), Papers Empordanesos (Figueres), Setmanari de l'Alt Empordà (Figueres), Àncora (Sant Feliu de Guíxols) i
Diari de Girona.
El llibre Centenario de la Plaza de Toros de Figueres, editat per la Penya Taurina Figueres l'any 1994, conté una col·laboració en català signada per Emili Casademont i Comas.

diumenge, 15 d’abril del 2007

La Troia gironina i el canvi climàtic


Troia és una antiquíssima ciutat de l'Àsia Menor, immortalitzada per Homer, les ruïnes de la qual es troben a la província turca de Canakkale, en una planúria, concretament, que s'estén entre els Dardanels i el mar Egeu. Els arqueòlegs, en els seus treballs d'excavació, hi han trobat un total de nou estrats, que corresponen a igual nombre de ciutats establertes al mateix lloc en el decurs dels segles. El sisè d'aquests estrats és el de la Troia homèrica; l'octau pertany a la ciutat que els grecs anomenaren Il·lió, i l'últim, el novè, a l'època romana. Això és el que, més o menys, hom pot llegir a qualsevol enciclopèdia que consulti.
Segons la llegenda, els grecs emprengueren una expedició, al segle XIII abans de Crist, per tal de venjar-se de l'ultratge que els havien fet els troians, en raptar París, rei de Troia, Helena, esposa de Menelau, rei d'Esparta, i rescatar-la. Agamenon, al capdavant de l'exèrcit grec, assetjà la ciutat durant deu anys. I, al final d'aquest llarg període de temps, els soldats de Grècia fingiren que es retiraven i, posant en pràctica una astúcia ideada per Ulisses, deixaren a la riba del mar un cavall enorme de fusta, cavall a l'interior del qual s'ocultaren els seus guerrers més braus. Els troians introduïren el cavall a la ciutat, pensant que es tractava d'un regal dels déus, i els grecs, en sortint-ne per sorpresa, pogueren apoderar-se de la plaça assetjada. Els seus habitants -infants inclosos- foren passats per les armes, o reduïts a l'esclavatge, i la ciutat patí les tràgiques conseqüències d'un paorós incendi, que l'arrasà. Amb tot, alguns troians aconseguiren escapar d'aquell fenomenal desastre i es refugiaren en diversos països, sobretot a Itàlia.
La Guerra de Troia és narrada en un cicle de poemes èpics, dos dels quals, La I·líada i L'Odissea d'Homer, es conserven sencers. La I·líada en descriu un episodi i l'altre explica el viatge de retorn a casa d'un dels líders grecs. Posteriorment, diversos poetes de la mateixa nacionalitat escrigueren d'altres parts de la història, cosa que també féu el poeta romà Virgili en la seva obra Eneida. Els grecs antics creien que els fets narrats per Homer eren totalment certs i situaven la Guerra de Troia als segles 12 o 13 abans de Crist. Més tard, però, se li donà el caràcter de relat mitològic i tothom ho acceptà. No obstant, l'any 1870, la situació canvià radicalment, ja que el prestigiós arqueòleg alemany Heinrich Schliemann realitzà unes excavacions al suposat escenari dels fets, seguides per moltes d'altres efectuades per col·legues seus, i tots coincidiren a afirmar que s'havia identificat l'autèntica ciutat de Troia. O sigui, que, avui dia, hi ha molta gent que està ben convençuda que la Troia homèrica arribà realment a existir i, per altra banda, sosté que també arribà a existir el poeta Homer, cosa posada abans molt en quarantena...
Tornant a aquells troians que aconseguiren fugir de la destrucció de la seva ciutat, Joan Amades recull, a les pàgines de la seva obra mestra, el Costumari català, una tradició, segons la qual alguns, embarcats en una nau, navegaren a la deriva i les ones els menaren cap al lloc on hi ha, actualment, la població gironina de Sant Julià de Ramis, ja que això passava quan la comarca del Gironès encara era mar i la platja s'estenia fins allà. Per tant, l'insigne folklorista explica -sempre segons la tradició, repeteixo- que Sant Julià de Ramis és la continuació d'una ciutat molt populosa, situada al peu d'un turonet immediat, anomenada Troia o Júlia, construïda per ells, que li donà nom. És probable, doncs, que Júlia es convertís, amb el temps, en Julià. I, més endavant, en Sant Julià, tenint en compte que el cristianisme propicià que molts pobles i ciutats adoptessin noms del seu santoral. «Segons la veu popular, aquesta gran ciutat era igual que la de Troia, la qual els seus fugitius volgueren imitar. Era de planta circular, amb una gran plaça al mig. Estava voltada de muralles, amb un sol portal que donava a l'únic carrer de la població, que s'estenia en cercles i més cercles, ara avançant, ara reculant, però sempre en forma de rodona i que acabava a la plaça, sense cap travesia ni altre carrer o carreró en tot el curs ni en tota la ciutat», conta Amades, tot afegint que «aquesta topografia sembla laberíntica, però no en té res; ben al contrari, com que només hi ha una via, res no té pèrdua perquè en el seu curs es troba tot».
Aquest sistema d'urbanització fou propi d'algunes ciutats antigues, entre les quals sobresortia Alexandria. I cal remarcar que, als afores de diverses poblacions angleses, s'hi poden trobar laberints d'aquest gènere, tallats de jardineria, qualificats, així mateix, de ciutats de Troia i que hom va a visitar en dies determinats, igual que passava abans amb la de Sant Julià de Ramis, on, fins ara fa uns 125 anys, el jovent dels pobles de la rodalia solia acudir el dia dels Sants Metges -sant Cosme i sant Damià-, que és el 27 de setembre, aprofitant la festa major de la localitat. «De la ciutat de Júlia o de Troia, es pot dir que no en resta res», afirmava Joan Amades el 1956, any en què s'edità, per primera vegada, el Costumari català. De qualsevol manera, recordo que, poc temps després d'haver finalitzat la Guerra Civil, encara jo havia sentit dir a alguns habitants de Sarrià de Ter que anaven a la festa major de Sant Julià de Ramis a veure els juliencs o les julienques (també hi havia qui en deia «ramiencs» o «ramienques») i, alhora, les petites restes que quedaven de la ciutat de Troia. O alguna pedra que creien que n'havia format part i que, com una preuada relíquia, s'emportaven a casa seva, per tal d'exhibir-la orgullosament...
Tot això que acabo d'explicar, benvolguts lectors, ve a tomb de l'Informe del Panell Intergovernamental de Canvi Climàtic (IPCC), presentat aquesta setmana a Madrid, segons el qual l'esmentat canvi tindrà, els propers anys, un impacte especialment negatiu a l'Estat espanyol, on el nivell del mar, abans que acabi el segle fa poc encetat (d'aquí a una setantena d'anys, asseguren), pujarà mig metre, fet que produirà que les platges en reculin entre 20 i 50, i moltes passin a millor -o a pitjor- vida. Això vol dir que les aigües de la Mediterrània, si s'acompleixen les prediccions alarmistes (cal advertir, emperò, que no tothom creu en aquesta mena de vaticinis catastrofistes), podrien inundar una petita part important de les comarques de Girona. Molt lluny, però (i això ja és un gran consol), d'aquella llunyaníssima època, en què les aigües del Mare Nostrum arribaven, per exemple, fins a la llegendària -o no tan llegendària, potser- Troia gironina, l'actual poble de Sant Julià de Ramis. O sigui, fins a una bona colla de quilòmetres terra endins...

Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (15-4-08)

diumenge, 8 d’abril del 2007

Jesucrist, segons l'islam

Diu l'Alcorà que «Jesús, fill de Maria, és l'apòstol de Déu; i el seu verb, que vessà en Maria, és un esperit que prové de Déu». Jesucrist és, d'aquesta manera, un dels profetes més importants de l'islam, comptat entre aquells quatre grans profetes a qui Déu ha parlat (els altres tres són Abram, Moisès i Mahoma) i ha lliurat la religió «una», indivisible en sectes. És el Messies vertader, segons explica la doctrina islàmica, que els jueus esperaven i que no reconegueren, menyspreant-lo, igual que menysprearen la seva Mare, a qui, a més, calumniaren. Per això, precisament, afegeix que pesa sobre el poble jueu un molt merescut estigma nefast...
En els ensenyaments dels més prestigiosos teòlegs musulmans, Jesús és el messies per quatre senyals destacats: «Perquè fou ungit amb tota mena de bendicions i felicitats; perquè ungia els cecs i els malalts, quan miraculosament els guaria; perquè utilitzava per ungir un oli sant celest, amb el qual els profetes s'autodistingien, i, finalment, perquè fou cobert (ungit) per l'ala de l'arcàngel sant Gabriel», escriu Abd-el-Jalil. Per altra banda, segons els islàmics, un esdeveniment religiós tan important com el naixement de Mahoma no podia pas ser silenciat per Jesús. Així, per exemple, hi ha aquest versicle de la sura XLI de l'Alcorà, entre d'altres, que diu: «(...) Jo sóc Jesús, l'apòstol de Déu, enviat fins a vosaltres per confirmar tot allò que us ha estat donat abans de mi, i per anunciar-vos la vinguda d'un apòstol després de mi, el nom del qual serà Ahmed». A ell, a Ahmed o Mohamed, per consegüent, diuen que s'hauria referit Jesucrist, quan declara diverses vegades, a l'Evangeli de Joan, el següent: «És necessari que jo me'n vagi, perquè el Pare us enviï el consolador, que procedeix de Déu Pare».
Tal com pot deduir-se fàcilment, per a la religió islàmica Jesús no és Déu. I així ho proclama l'Alcorà, que afegeix que «tampoc no és fill de Déu», raó per la qual els musulmans consideren que dir que la Verge Maria és la Mare de Déu és un disbarat. I tampoc no accepta l'islam el fet i la fe que Crist morí a la creu. Expulsat o fustigat pels jueus, Jesús, segons conta el seu llibre sagrat, pujà al cel. Déu el salvà, d'aquesta manera, de morir en mans dels hebreus d'una forma ignominiosa, o sigui, crucificat com si es tractés d'un vulgar delinqüent. En la sura IV, versicle 156, per cert, s'hi pot llegir el següent: «Diuen: hem condemnat a mort el Messies, hem condemnat a mort Jesús, fill de Maria, l'enviat de Déu. No, no l'han pas matat, no l'han pas crucificat; un home que se li assemblava fou posat al seu lloc. (...) No l'han matat realment. Déu l'ha elevat a Ell, i Déu es poderós i prudent».
Frjtiof Schuon, autor d'un savi llibre -avui, ja tot un clàssic-, el titulat De la unitat trascendent de les religions, fa una lectura simbòlica i metafísica d'aquest i d'altres passatges similars i assegura que «per al text sagrat musulmà, el de menys és si Jesucrist va morir o no va morir, ja que tota persona morta en la senda d'Al·là està viva. La qüestió és poder afirmar que Jesús ha vençut la mort i que, en realitat, quan els jueus van voler matar en ell la seva mateixa essència, van fracassar completament. D'aquí la seva "ressurrecció"». I conclou Schoun que «Jesucrist, després de la seva desaparició, va ascendir, al cap de set dies, al cel; però, poc abans, es va aparèixer a la seva Mare i a l'altra dona». Aquesta altra dona seria -fàcil és endevinar-ho- Maria Magdalena, la seva suposada esposa...
I també la religió islàmica rebutja de ple un altre punt, essencial per als cristians, o sigui, el dogma de la Santíssima Trinitat: «Cregueu, per tant, en Déu i en els seus apòstols i no digueu: Hi ha trinitat». «No hi ha més déus que Déu». Aquesta és la melodia de tot l'Alcorà. Així, el llibre sagrat dels musulmans no és, de fet, anticristià, sinó contestatari furibund d'algunes de les seves «gosadies», una de les quals és producte de determinada heretgia semicristiana, que feia de Maria una deessa i que nomenava al costat de Déu, igualant-los a Ell, Jesucrist i la seva Mare, la virginitat de la qual, per cert, és defensada per l'islam més que no pas pels cristians. Moltes musulmanes han portat i porten el nom de Maria («Maryam»). Les dones (sobretot, les xiïtes iranianes) la invoquen amb pietat. Somiar amb la Verge diuen que és un símptoma de bon presagi i alta consideració. A propòsit d'això, el citat Abd-el-Jalil comenta, en el seu llibre Cristianisme i Islam, que «si és una dona embarassada la que té aquest somni, donarà a llum un fill de gran saviesa; i si ha estat calumniada, serà rehabilitada i Déu provarà la seva innocència». La Verge Maria, en definitiva, és esmentada a l'Alcorà, sempre unida a Jesús, en unes 200 sures. I, a més, hi ha la creença que ocupa al paradís un lloc de privilegi, superior, potser -segons certs teòlegs-, al de Fàtima, la filla de Mahoma, que fou, asseguren alguns, qui s'aparegué -i no pas la Verge Maria-, a la localitat portuguesa que duu el seu nom, a aquells humils pastorets i els féu una sèrie de revelacions sobre el futur de la humanitat, part de les quals no han estat explicades. O ho han estat, però malament...
La mentalitat islàmica entén que la història del món és una línia, la qual arrenca des de la creació i acaba en un final, ple de convulsions i destrucció. Amb aquest final, vindrà la resurreció dels morts i el Judici, i després, el paradís o l'infern. Els passatges de l'Alcorà que centren els últims temps i els seus signes són moltíssims, sempre dins la millor literatura apocalíptica. Així, narren que Jesucrist tornarà llavors a la Terra, trencarà les creus en què se l'ha adorat, renyarà els cristians per haver-lo fet Déu, lluitarà contra l'Anticrist, a qui derrotarà, morirà... i tothom «creurà en ell». De qualsevol manera, conclouen que, per a cristians i musulmans, Crist, que ara guarda silenci, pronunciarà aleshores la darrere paraula. I, a partir del dit moment, ja no hi haurà més controvèrsies i serà la Pau («As-salam»).
Segons l'Alcorà, doncs, Jesucrist no és Déu ni fill de Déu, sinó el penúltim dels quatre grans profetes que hi ha hagut a la Terra (Abram, Moisès, Jesucrist i Mahoma, per aquest ordre), al qual Déu salvà de morir a la creu i se l'endugué al cel ple de vida. Un gran profeta que tornarà a aquest móm al final dels temps, l'òbit real del qual es produirà després d'haver vençut l'Anticrist, moment en què se celebrarà el Judici Final. Això és el que creuen els musulmans i que, en aquesta nostra Pasqua de Resurrecció cristiana, m'ha semblat oportur recordar. I, a la vegada, fer-ne partíceps a tantes i tantes persones, cristianes com jo, que ignoren el que figura escrit en el llibre sagrat dels musulmans, aquell que Déu, per mitjà de l'arcàngel sant Gabriel, hom afirma que dictà a Mahoma...

Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona"(8-4-07)

dissabte, 7 d’abril del 2007

«Fabricants de notícies»

«(...) Emili Casademont va treballar com a periodista al Marroc entre 1958 i 1962, primer en premsa i després per a diverses agències de notícies, i en recorda el funcionament. A la redacció del diari eren pocs periodistes i depenien molt de les agències, especialment de Reuters, tot i que també estaven abonats a France Presse i EFE. Reuters destacava per la rapidesa a l'hora de fer arribar els teletips. "No feia ni cinc minuts que havia acabat un partit de futbol i ja tenies la crònica", recorda.

Els teletips arribaven en paper pel sistema de radioteletip en anglès, francès i espanyol, segons l'agència. Els textos sortien força mal impresos i s'havien de repassar, tallar i picar-ho després a màquina. "El linotipistes eren una raça fabulosa -recorda Casademont-, tenien un gran domini de l'idioma, i sovint eren ells els que et corregien el text".

Al llarg de la seva vida professional, Casademont ha treballat en diverses agències de notícies, a més de Reuters (EFE, Europa Press, Logos, Mencheta i Adi) i té clara la diferència que hi ha amb el diari. "L'agència vol rapidesa i no vol floritures. Has de buscar la notícia, fer-la ràpid i passar-la ràpid". L'eina indispensable del periodista d'agència era -i és- el telèfon, tot i que per passar reportatges o cròniques que no tenien tanta pressa s'utilitzava el correu postal. Com a periodista per a l'agència Reuters, Casademont va passar informacions des d'Algèria, país que llavors estava en guerra amb França. (...)».


Extret del llibre titulat FABRICANTS DE NOTÍCIES i subtitulat "Periodisme i canvi tecnològic a Girona", de Salvador Cargol. Editat pel Col·legi de Periodistes de Catalunya (demarcació de Girona), amb el suport de la Diputació de Girona, a finals de l'any 2006 i presentat a començament del 2007.

Maria dels Àngels Vayreda i Josep Fontbernat: una relació d'amistat molt entranyable

Maria dels Àngels Vayreda i Trullol, portadora d'uns cognoms realment il·lustres, ja que tant la branca dels Vayreda com la dels Trullol han donat al país grans figures de la pintura, de la literatura i de la ciència, nasqué al petit poble altempordanès de Lladó («El primer poble de la Garrotxa, per bé que situat de cara a l'Empordà», deia, però, sempre ella), i, seguint la tradició familiar, estudià a Barcelona, tot començant ben aviat la seva carrera literària.


Homenatge televisiu pòstum
Després de la Guerra Civil, Maria dels Àngels, amb el seu marit -el farmacèutic figuerenc Joan Xirau i Palau- i les seves petites filles, s'exilià a Mèxic, on, demostrant el seu fabulós enginy, publicà, en català, nombrosos contes a La Nostra Revista, que dirigia Avel·lí Artís, i, en castellà, moltes novel·les roses i articles a diversos periòdics.

D'altra banda, cal remarcar que Maria dels Àngels Vayreda, durant l'època de la seva estada a l'indicat país americà, es convertí en guionista d'algunes pel·lícules de Mario Moreno, Cantinflas, com la titulada El portero, que TV3, ara fa dotze anys, oferí un parell de vegades, amb motiu del traspàs del genial actor mexicà i formant part d'un cicle cinematogràfic dedicat als seus millors films, cinta on podia llegir-se, de forma destacadíssima, abans de començar la història d'aquell curiós, simpaticot i analfabet porter, l'«anunci» següent: «Una idea de María de los Ángeles Vayreda». D'aquesta manera, Televisió de Catalunya volgué retre homenatge pòstum a Cantinflas i, alhora, a l'únic escriptor català -que era una escriptora- que havia col·laborat amb ell.


Dos grans poemes i una gran novel·la
En retornar a la pàtria, Maria dels Àngels Vayreda, instal·lada de nou a la ciutat de Figueres, es dedicà amb enorme entusiasme -i quasi exclusivament- a «fer» de poetessa i escriptora catalana. I així aconseguí ser proclamada Mestre en Gay Saber, que és com si diguéssim mestre en l'art de la poesia, pel consistori dels Jocs Florals de la Ginesta d'Or, de Perpinyà, consistori que, per altra banda, guardonà, amb un primer premi de prosa, la seva peça teatral Entre boires.

Cal ressaltar que Maria dels Àngels escrigué dues grans obres poètiques: El testament d'Amèlia, basada en la cançó popular, i La boira als ulls. La primera (on, abans del preludi, es pot llegir «Adela, filla estimada, recull, des de l'Eternitat, l'essència pura del meu poema») fou, quan aparegué l'any 1964, divulgada arreu del món per la Ràdio de les Valls d'Andorra, en forma de tretze capítols, o sigui, els corresponents als seus tretze cants, emesos dins un espai nocturn titulat Toc d'oració i a raó d'un per dia. I l'altra gran obra poètica de Maria dels Àngels Vayreda, La boira als ulls, prologada per Marià Manent i també adreçada a l'Adela, morta prematurament als 25 anys d'edat, es publicà pocs mesos després que la inspiradíssima autora de la peça s'hagués anat a reunir, en el Més Enllà, amb la seva dissortada i enyorada filla.

El 1970, Maria dels Àngels obtingué un guardó importantíssim com a novel·lista, ja que el consistori dels Jocs Florals de Barcelona li atorgà el premi Fastenrath per Encara no sé com sóc. Una novel·la, amb pròleg de Carles Fages de Climent, reeditada un bon nombre de vegades (àdhuc se n'ha fet una edició de butxaca), on desgrana magistralment la vida d'una dona del seu temps i país, i de la qual, per cert, vaig ocupar-me extensament en un article a la revista valenciana Gorg. I set anys més tard, una altra novel·la seva, Els defraudats, també fou guardonada, encara que pòstumament, amb el premi Josep Pous i Pagès, a Figueres, i es publicà el 1980.

No hi ha dubte que, tal com pronosticà un dia l'escalenca Caterina Albert i Paradís, Víctor Català, la gloriosa autora de Solitud, Maria dels Àngels Vayreda ocupa un lloc d'honor en el camp de les Lletres Catalanes. Llàstima que la Parca la visités als 66 anys, tot privant-la de culminar la seva carrera literària amb alguna altra obra brillant que, segurament, ja tenia enllestida. Almenys, en la seva privilegiada ment...


Mort molt lamentada
La notícia, la trista i del tot inesperada notícia de la mort de Maria dels Àngels, m'arribà, aquell matí del dia 25 de maig del 1977, poca estona després d'haver-se produït, i m'afectà profundament. Maria dels Àngels Vayreda era per a mi una persona molt admirada i estimada, a qui havia tingut el goig de conèixer onze anys abans, o sigui, quan me la presentaren, a la Rambla de la ciutat natal de Salvador Dalí, durant la celebració de la internacional Fira del Dibuix i de la Pintura del 1966. Allò em complagué moltíssim, ja que així, en certa manera, també vaig poder complir l'encàrrec que sempre em feia un gran amic seu, exiliat al Principat d'Andorra: «Aneu a veure la Maria dels Àngels i doneu-li molts records». Aquest gran amic de Maria dels Àngels Vayreda -i meu, per descomptat-, no era altre que Josep Fontbernat, l'il·lustre músic, escriptor i polític gironí, realitzador d'un cèlebre programa diari a la Ràdio de les Valls d'Andorra, entre d'altres (com, per exemple, l'esmentat Toc d'oració), en el qual jo col·laborava, titulat Glossari andorrà. Un Glossari andorrà que, força sovint, es veia bellament adornat amb els inspirats versos que Maria dels Àngels i la seva germana Montserrat feien arribar al mestre Fontbernat, des de la capital de l'Alt Empordà.
De l'òbit de Maria dels Àngels Vayreda, en vaig donar puntual informació a l'agència Efe, raó per la qual la luctuosa notícia fou recollida per diferents mitjans de comunicació, entre ells Radio Nacional de España i TVE. I fins i tot, hi hagué algun diari de Mèxic, segons vaig saber posteriorment, que la publicà, cosa lògica tenint en compte el seu passat mexicà. Poques dates més tard, vaig dedicar a la meva amiga un bon nombre de pàgines del periòdic bisetmanal 9 País, acabat de néixer a Figueres, que jo dirigia, on, entre d'altres coses, es recollien diverses opinions fetes arran del seu traspàs, com ara les de Jaume Maurici, el llavors degà dels poetes de l'Empordà; la bibliotecària Maria Perxés; Manuel Pont i Bosch, poeta i director de Ràdio Popular de Figueres, i Maria dels Àngels Anglada. Aquesta última, que ja anava en camí de convertir-se en una de les figures més importants de la literatura catalana, deia: «He rebut la notícia de la mort de Maria dels Àngels Vayreda amb una pena molt gran i, alhora, amb sorpresa. Últimament, ens havíem tractat moltíssim, i l'estimava també molt com a escriptora i com a persona humana. Havíem estat fent juntes una selecció de les elegies dedicades a la seva filla Adela, que titulava "La boira als ulls". Ja teníem el pròleg de Marià Manent, car ultimàvem els detalls per a la publicació del llibre».

El seu darrer article
D'altra banda, en aquell número de 9 País, periòdic que es venia a tot Catalunya, al Rosselló i, fins i tot, a Madrid, hi veié la llum pública el darrer article escrit per Maria dels Àngels Vayreda poc abans de morir i que m'havia lliurat. Era un article dedicat a Josep Fontbernat que, precisament, acabava de finar al seu exili andorrà. Maria dels Àngels hi recordava que «en Josep va passar llargues temporades a casa d'uns parents que tenia a Vilademires» (un poblet altempordanès, situat a quatre passes de can Noguer de Segueró, la senyorial masia dels Vayreda), i que, gràcies a allò, «va poder conèixer l'avi Trullol», tot afegint: «A l'avi Trullol, per cert, en Fontbernat li havia sentit tocar el piano i la tenora que havia estat d'en Pep Ventura i que, aleshores, era de la seva propietat».

També, en el seu escrit, Maria dels Àgels Vayreda hi feia constar que Josep Fontbernat, el creador, als anys 30, de la popularíssima coral barcelonina Els Cent Homes d'en Fontbernat, integrada per obrers, treballadors del port i d'altra gent humil, havia compost moltes sardanes, algunes de les quals «jo mateixa vaig ballar a Lladó, Cabanelles i Vilademires», afirmava. I tenia raó Maria dels Àngels, en dir que el polifacètic personatge gironí havia compost moltes sardanes, ja que les investigacions practicades posteriorment així ho han demostrat. Una d'aquelles sardanes, per exemple, és la titulada Ja no et veuré mai més, que el mestre Fontbernat dedicà a Estanyol (el seu poble natal, pertanyent al municipi de Bescanó), estrenada l'any 1930 a la Rambla de Figueres, i ara fa set anys (després d'haver-se recuperat la seva partitura, perduda al final de la Guerra Civil), enregistrada en un disc compacte per La Principal de la Bisbal, cobla, per cert, que ell, l'any 1926, portà per primer cop a l'estranger. «Jo m'hi vaig sentir lligada (a Josep Fontbernat) per la poesia i per la música. Els meus cognoms li eren familiars i estava entusiasmat d'haver conegut una Vayreda a qui li agradava escriure i que, a més a més, es deia Trullol», relatava la meva estimada i enyorada amiga en el seu article, on subratllava, per altra banda, que «en Fontbernat va ser un gran enamorat de la música de Juli Garreta, igual que ho sóc jo, motiu pel qual no va dubtar a triar les notes vibrants de la sardana "Juny", obra del genial compositor guixolenc, com a sintonia per al seu "Glossari andorrà"». Una emissió aquesta que, al llarg de més de quinze anys, sortí cada dia de les antenes de la Ràdio de les Valls d'Andorra, potentíssima estació de titularitat francesa que, amb el nom de Sud-ràdio (havia començant amb el d'Ando-ràdio), desaparegué a finals de la dècada dels 70.


El cavall de cartró del fillet de l'Adela
Ja he dit abans que Josep Fontbernat, d'ERC (que havia estat regidor i alcalde accidental de Barcelona, diputat al Parlament de Catalunya, director general de Sanitat i de Radiodifusió de la Generalitat republicana, delegat d'aquesta al Gran Teatre del Liceu, etc., i que renuncià a substituir el president Irla a favor de Tarradellas), solia adornar el seu Glossari andorrà amb versos de Maria dels Àngels Vayreda. I així, per exemple, un dia, el 19 de novembre de l'any 1966, el clogué, després de parlar a bastament de la nissaga dels Vayreda, recitant aquells que ella havia dedicat al seu nét Joan, fill de l'Adela, versos titulats El cavall de cartró d'en Joan:

«Joan, puja al teu cavall que et portarà amunt i avall;/ correrà per l'Empordà/ el pla més bonic qui hi ha.
Arri, arri, cavallet,/ ves i puja a Maçanet ,/ passant boscos i camins/ veuràs fonts, marges i pins.
Aniràs a Segueró/ passaràs per Lladó./ No passis per Cabanelles/ que hi deixeries les selles.
Quan arribis a Navata/ sentiràs la serenata/ d'invisible rossinyol/ cantant do, re, mi, fa sol.
Arri, arri, cavallet/ que ja som a Avinyonet./ Si el cavall vol reposar/ a la "Torre" hi ha menjar.
I trotant, trotant,/ passaràs per Vilafant./ A l'Hostal de l'Arengada/ de parar-s'hi no li agrada.
I sense passar dreceres/ et trobaràs a Figueres./ Joan, puja al teu cavall/ que et portarà amunt i avall.
(El cavall és de cartró/ només va pel corredor.)»


«Bona nit...!».
I aquella nit del 19 de novembre del 1966, Josep Fontbernat s'acomiadava dels oients catalans de la Ràdio de les Valls d'Andorra, escampats per tot el planeta Terra, d'aquesta formosa i poètica manera:

«Bona nit al cavall de cartró d'en Joan petit de Figueres!

Bona nit al silenci de can Noguer de Segueró, on han fet niu els que han creat aquesta nissaga dels Vayreda, glòria, honor i orgull de Catalunya!

Bona nit a les vinyes, als oliverars, als ocells i als conreus i paisatges de l'Empordà i de la Garrotxa, immortalitzats pels Vayreda que hi varen néixer. viure, estimar i morir!

Bona nit a la nostra amiga Maria dels Àngels, figura excelsa de la poesia catalana de tots els temps!

Bona nit...! Bona nit...!».


Conclusió
Fontbernat, durant les meves estades periòdiques al Principat d'Andorra dels anys 60, sempre em parlava amb profunda devoció de Maria dels Àngels Vayreda. L'havia ajudada en temps dífícils després de la Guerra Civil, havia compartit amb ella, des de la llunyania, el dolor per la pèrdua de l'Adela, a qui havia conegut de ben petiteta a l'exili, juntament amb la seva germaneta Mariona, i procurava consolar-la, mitjançant el correu postal, de la millor manera possible. Per a ell, Maria dels Àngels era com de la seva pròpia família. I l'any 1974, al cap de tres dècades de no haver-se vist, quan es retrobaren a Figueres (ja a les acaballes de les seves vides), en ocasió de la visita fugaç que el mestre Fontbernat féu a Peralada per assistir als actes de record i homenatge a la llegendària cobla La Principal de Peralada, ambdós, altament emocionats i amb llàgrimes als ulls, es fusionaren en una fraternal abraçada. La relació entre Josep Fontbernat i Maria dels Àngels Vayreda fou, sens dubte de cap mena, una relació d'amistat molt bonica i, sobretot, molt entranyable...



Text publicat per EMILI CASADEMONT I COMAS al llibre M. dels Àngels Vayreda, coeditat per l'Institut d'Estudis Empordanesos, de Figueres, i la Diputació de Girona (Març 2007). Corregides les faltes de picatge que apareixen al volum.

diumenge, 1 d’abril del 2007

La Vayreda d'en «Cantinflas»


Un parell de mesos abans d'acomplir-se el trentè aniversari de l'òbit de Maria dels Àngels Vayreda, el 23 de maig, ha sortit publicat un llibre, coordinat per Joan Vallès i Xirau, el seu nét, i editat per l'Institut d'Estudis Empordanesos i la Diputació de Girona, on es parla a bastament d'aquesta Vayreda, la germana gran de la Montserrat, traspassada el novembre passat, ambdues grans poetesses i escriptores.
Maria dels Àngels Vayreda i Trullol, portadora d'uns cognoms realment il·lustres, ja que tant la branca dels Vayreda com la dels Trullol han donat al país prestigioses figures de la pintura, de la literatura i de la ciència, nasqué al petit poble altempordanès de Lladó. «El primer poble de la Garrotxa, per bé que situat de cara a l'Empordà», puntualitzava, però, sempre ella. Després de la Guerra Civil, s'exilià (amb el seu marit, el farmacèutic figuerenc Joan Xirau i Palau, i les seves filles petites) a Mèxic, on, demostrant el seu fabulós enginy, publicà contes, en català, a La Nostra Revista, que dirigia Avel·lí Artís, i, en castellà, novel·les roses i articles a diversos periòdicos. D'altra banda, Maria dels Àngels, durant l'època de la seva estada a l'indicat país americà, es convertí en guionista d'algunes pel·lícules de Mario Moreno, «Cantinflas», com la titulada El portero, que TV3, ara fa dotze anys, oferí un parell de vegades, amb motiu del traspàs del popular actor mexicà i formant part d'un cicle cinematogràfic dedicat als seus millors films, cinta en què apareixia, de forma destacada, l'«anunci» següent: «Una idea de María de los Ángeles Vayreda». D'aquesta manera, Televisió de Catalunya volgué retre homenatge pòstum a «Cantinflas» i, alhora, a l'únic escriptor català que hi havia col·laborat.
Maria dels Àngels, en retornar a la capital de l'Alt Empordà, escrigué dues grans obres poètiques: El testament d'Amèlia, basada en la cançó popular, i La boira als ulls. La primera (on, abans del preludi, es pot llegir: «Adela, filla estimada, recull, des de l'Eternitat, l'essència pura del meu poema») fou, quan aparegué l'any 1964, divulgada arreu del món per la Ràdio de les Valls d'Andorra (primer dita Ando-ràdio i, en els seus últims temps, Sud-ràdio), potentíssima emissora de titularitat francesa. I l'altra gran obra poètica de Maria Àngels Vayreda, La boira als ulls, prologada per Marià Manent i també adreçada a l'Adela, morta prematurament als 25 anys, es publicà pocs mesos després que la inspiradíssima autora de la peça s'hagués anat a reunir, al Més Enllà, amb la seva dissortada i enyorada filla. El 1970, Maria dels Àngels obtingué un guardó importantíssim com a novel·lista, ja que el consistori dels Jocs Florals de Barcelona li atorgà el premi Fastenrath per Encara no sé com sóc. Una novel·la, amb pròleg de Carles Fages de Climent, reeditada un munt de vegades, on desgrana magistralment la vida d'una dona del seu temps i país. I set anys més tard, una altra novel·la seva, Els defraudats, també fou guardonada, encara que pòstumament, amb el premi Josep Pous i Pagès, a Figueres, i es publicà el 1980. No hi ha dubte que Maria dels Àngels Vayreda ocupa un lloc d'honor en el camp de les lletres catalanes, tal com li havia pronosticat Caterina Albert i Paradís, «Víctor Català». Llàstima que la Parca la visités als 66 anys, tot privant-la així de culminar la seva carrera literària amb alguna altra obra brillant que -en la seva privilegiada ment, almenys- ja tenia segurament enllestida...
Durant les meves estades al Principat d'Andorra dels anys 60, el gironí Josep Fontbernat, l'antic director general de Radiodifusió de la Generalitat, amb qui vaig col·laborar a la ràdio andorrana, sempre em parlava, amb profunda devoció, de Maria dels Àngels Vayreda. L'havia ajudada en temps difícils després de la Guerra Civil, havia compartit amb ella, des de la llunyania, el dolor per la pèrdua de l'Adela, a qui havia conegut de ben petiteta a l'exili, juntament amb la seva germaneta Maria, i, mitjançant el correu postal, procurava consolar-la. Val a dir que Maria dels Àngels era com de la seva pròpia família. I l'any 1974, al cap de tres dècades de no haver-se vist, quan es retrobaren a Figueres (ja a les acaballes de les seves vides), en ocasió de la visita fugaç que el mestre Fontbernat féu a Peralada per assistir als actes de record i homenatge a la llegendària cobla La Principal de Peralada, els dos, amb llàgrimes als ulls, es fusionaren en una fraternal abraçada. La relació entre el músic, escriptor i polític Josep Fontbernat i Maria dels Àngels Vayreda fou, sens dubte, una relació d'amistat molt entranyable. I això és el que jo explico a les pàgines d'aquest llibre, que duu un títol ben senzill, M. dels Àngels Vayreda, com ben senzilla era ella, al costat d'una sèrie d'escrits entorn de la seva persona i obra, a part del pròleg i la presentació (d'Eduard Puig Vayreda, president de l'IEE, i de Joan Vallès Xirau, respectivament), signats per Maria Xirau, Roser Clavaguera, Anna Maria Velaz, Carla i Joan Ferrerós, Enric Pujol i Montserrat Vayreda, la qual dedicà, poc abans de finar, un record a la seva germana gran en forma de poema acròstic.
Vaig tenir el goig de conèixer personalment la meva admirada i estimada Maria dels Àngels Vayreda el 1966, després que Fontbernat, que fou qui divulgà, a través de la ràdio andorrana, El testament d'Amèlia, em recomanés: «Aneu a veure la Maria dels Àngels, ara que sou a Ràdio Popular de Figueres, i doneu-li molts records». Josep Fontbernat, antic alcalde accidental de Barcelona, diputat al Parlament de Catalunya, delegat de la Generalitat al Gran Teatre del Liceu -sempre durant l'època republicana-, etcètera, i gran creador de corals, tant a França, com al Principat d'Andorra i a Catalunya, aquell mateix any 1966, després de parlar, el 19 de novembre, en el seu diari i celebrat Glossari andorrà, de la nissaga dels Vayreda, s'acomiadà dels oients d'aquesta formosa i poètica manera: «(...) Bona nit al silenci de can Noguer de Segueró, on han fet niu els que han creat aquesta nissaga dels Vayreda, glòria, honor i orgull de Catalunya! Bona nit a les vinves, als oliverars, als ocells i als conreus i paisatges de l'Empordà i de la Garrotxa, immortalitzats pels Vayreda que hi varen néixer, viure, estimar i morir! Bona nit a la nostra amiga Maria dels Àngels, figura excelsa de la poesia catalana de tots els temps...!».
Un llibre, aquest dedicat a Maria dels Àngels Vayreda, molt ben presentat, que em plau recomanar. I no pas perquè jo en sigui un dels autors, sinó perquè ajuda a redescobrir aquesta insigne figura de les nostres lletres, autora d'alguns destacats guions cinematogràfics per al genialíssim actor asteca Mario Moreno, a la qual, per cert, més d'un anomena la Vayreda d'en «Cantinflas»...

Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona"(1-4-07)