Féu 133 anys, el proppassat dimecres 12 de març, que Juli Garreta nasqué a Sant Feliu de Guíxols. O sigui, dotze dies abans que Pep Ventura morís a Figueres, ja que el creador de la sardana llarga volà al Més Enllà el 24 del mateix mes, que aleshores era Dijous Sant, raó per la qual els components de la seva cobla, en plena Setmana Santa, hagueren d'acompanyar-lo al cementiri amb els instruments sota el braç, en complet silenci, i el desig d'en Pep de la tenora, que volia que ho fessin tocant les sardanes del seus amors, com Toc d'Oració i Per tu ploro, malauradament no pogué acomplir-se.
REVOLUCIONARI DE LA SARDANA
Garreta escrigué música de gran volada, com la Suite empordanesa. I entre aquesta música, un bon nombre de sardanes que, com les de Pep Ventura, Josep Serra i Enric Morera, han passat totes les èpoques de mal gust, que han estat moltes, i han quedat com a obres mestres, com a models d'inspiració i de tècnica musical, difícils de superar. Val a dir que, si en Serra i en Morera foren -en certa manera- els hereus i continuadors del genial Avi Pep, Juli Garreta fou el revolucionari de la sardana, ja que li donà un caràcter, diem-ne simfònic, i féu d'ella una música de caire universal.
Pau Casals, que amb la seva orquestra estrenà moltes obres de Garreta, ja afirmà que «en les sardanes de Juli Garreta, hi ha música de primer ordre», i que «l'aparició d'aquesta flor salvatge, que no ha rebut consells de ningú, és realment un miracle». D'altra banda, en ocasió del decès del gran músic ganxó, el mestre del Vendrell declarà tot adolorit: «He perdut un amic, un cor noble. Catalunya ha perdut un geni».
FILL DE VILANOVA I LA GELTRÚ?
Garreta, que morí prematurament -just a l'edat de 50 anys-, era rellotger, ofici que havia anat a aprendre, de petit, a Vilanova i la Geltrú, d'on procedia la seva branca familiar paterna, ciutat en què sempre molta de la seva gent, per cert, l'ha fet vilanoví de naixença, cosa que no s'ha pogut provar mai, tal com ressalta el recordat periodista gironí Jaume Pol Girbal en la seva obra El món de la Costa Brava, editada el 1986 i bellament il·lustrada, amb dibuixos i pintures, per Lluís Roura. Per la seva part, els ganxons, en tot moment, han afirmat -i així ha quedat establert «oficialment»- que Garreta obrí els ulls a la vida a Sant Feliu de Guíxols. Concretament, en una casa del vell i cèntric carrer de Sant Ramon que, l'any 1875, portava el número 32.
Ben mirat, però, aquest detall no té gaire importància, puix que, com bé diu també Pol Girbal, «la fronda inspiradora de Garreta sempre va ésser tan asprament i perfumadament empordanesa com les seves millors sardanes de concert, per a mi Nydia i Juny, i com la Suite empordanesa, que és la millor i la més ambiciosa de les seves tretze obres orquestrals».
COMPOSITOR AUTODIDACTE
Juli Garreta fou un compositor autodidacte, cosa que no li sabia pas gens de greu de reconèixer, ja que mai no havia estudiat harmonia ni composició. Era, com algú ha assenyalat, un intuïtiu, que tenia el cor ple de música.
«La meva mare, amb les seves companyes -explica, així mateix, qui fou durant anys corresponsal a París d'El Correo Catalán- havia conegut les dues vessants del personatge: la de l'home petit i grassonet, amic de la platxèria i de les noies, que arreglava rellotges i que feia de pianista al cinema Vidal de Sant Feliu, durant els anys del cel·luloide mut; i la del director d'un quintet musical que amenitzava les festes del balneari de Sant Elm».
GARRETA I JOSEP PLA
Qui conegué perfectament Juli Garreta, que tocà a la cobla La Vella, que dirigia el seu pare, fou Josep Pla. L'escriptor de Llofriu diu a Homenots (tercera sèrie de les seves Obres Completes, publicada per l'Editorial Selecta a Barcelona l'any 1972), després de consignar que Garreta no realitzà cap estudi musical coherent i seriós, i que tot s'ho hagué d'«inventar» amb gran esforç, el següent:
«Jo l'havia vist sobre els empotissats de les poblacions rurals en festes, abans que els músics portessin uniforme, en cos de camisa, amb el petit triangle del mocador al clatell, les galtes inflades de vent, com un àngel barroc. En les sardanes tocava el fiscorn, i el violí en els balls i oficis de l'església (...). A Sant Feliu s'havia format, mentrestant, per raons que seria molt llarg d'explicar, un ambient musical correcte, perfectament distingit. Garreta en formà part (...). Quan les cobles començaren a tocar les sardanes de Garreta, el popularisme empordanès s'indignà. Les protestes foren generals. Els uns deien que eren sardanes de concert, que no podien ésser ballades; altres, que eren wagnerianes. La gent tenia l'oïda espessa. La majoria de sardanes que llavors s'elaboraven utilitzaven els motius de les sarsueles, dels cuplets. Música tronadíssima. El sentimentalisme una mica empiocat de Pep Ventura s'havia anat perdent en la llunyania del temps. La decadència era acusada. El primer gest de redreçament vingué del mestre Cotó (...). Garreta, que considerava Cotó com el seu mestre, aparegué, finalment, amb la seva força joiosa, com un lleonet somrient i assolellat (...). Amb les seves sardanes, Garreta es posà davant del país, i el seguiren tots: homes, dones i criatures. Fou un moment de meravella, un crit enlluernador d'alegria».
ANDORRA, «LA PUBILLA» I EL «JUNY»
Juli Garreta batejà la seva primera sardana amb el nom de La pubilla, fet que els andorrans sempre li han agraït, car consideren que fou a les seves cèlebres pubilles a qui el músic-rellotger la dedicà, que bé (per què no?) podria ser...
Més tard, vingué Somni gris, que anunciava segurament un Debussy que, aleshores, ell ignorava. I la seguiren una setantena de sardanes més, algunes exclusivament de concert, els títols de les quals són a la memòria de tots els sardanistes: Pastoral, Dalt les Gavarres, Llicorella, A Pau Casals, La Rosada, Maria... i la més famosa de totes, o sigui, la sardana Juny, on Garreta volgué posar tota la llum de l'estiu i que, al llarg d'una pila d'anys, fou la sintonia o l'indicatiu de l'escoltadíssim programa radiofònic Glossari andorrà, emès des del país de la Verge de Meritxell, que realitzà diàriament en llengua catalana, durant el règim franquista, Josep Fontbernat, és a dir, l'il·lustre músic, escriptor i polític gironí que hi vivia exiliat.
«MÉS GARRETA, SI US PLAU...»
Moltíssims han estat els elogis que eminents historiadors del món de la música, tant de casa nostra com de l'estranger, han fet de les obres de Juli Garreta en general i, en particular, de la sardana Juny. El més gran elogi d'aquesta última fou, sens dubte, el del famós compositor Igor Stravinski, d'origen rus, que l'any 1924, en escoltar-la a Barcelona i restar-ne ben meravellat, no pogué estar-se de demanar: «Més Garreta, si us plau, més Garreta...».
Una petició que, tot seguit, la cobla no dubtà a atendre, oferint (no disposava, en aquell moment, de cap més particel·la «garretiana») la repetició d'aquest fabulós Juny...
Emili Casademont i Comas
REVOLUCIONARI DE LA SARDANA
Garreta escrigué música de gran volada, com la Suite empordanesa. I entre aquesta música, un bon nombre de sardanes que, com les de Pep Ventura, Josep Serra i Enric Morera, han passat totes les èpoques de mal gust, que han estat moltes, i han quedat com a obres mestres, com a models d'inspiració i de tècnica musical, difícils de superar. Val a dir que, si en Serra i en Morera foren -en certa manera- els hereus i continuadors del genial Avi Pep, Juli Garreta fou el revolucionari de la sardana, ja que li donà un caràcter, diem-ne simfònic, i féu d'ella una música de caire universal.
Pau Casals, que amb la seva orquestra estrenà moltes obres de Garreta, ja afirmà que «en les sardanes de Juli Garreta, hi ha música de primer ordre», i que «l'aparició d'aquesta flor salvatge, que no ha rebut consells de ningú, és realment un miracle». D'altra banda, en ocasió del decès del gran músic ganxó, el mestre del Vendrell declarà tot adolorit: «He perdut un amic, un cor noble. Catalunya ha perdut un geni».
FILL DE VILANOVA I LA GELTRÚ?
Garreta, que morí prematurament -just a l'edat de 50 anys-, era rellotger, ofici que havia anat a aprendre, de petit, a Vilanova i la Geltrú, d'on procedia la seva branca familiar paterna, ciutat en què sempre molta de la seva gent, per cert, l'ha fet vilanoví de naixença, cosa que no s'ha pogut provar mai, tal com ressalta el recordat periodista gironí Jaume Pol Girbal en la seva obra El món de la Costa Brava, editada el 1986 i bellament il·lustrada, amb dibuixos i pintures, per Lluís Roura. Per la seva part, els ganxons, en tot moment, han afirmat -i així ha quedat establert «oficialment»- que Garreta obrí els ulls a la vida a Sant Feliu de Guíxols. Concretament, en una casa del vell i cèntric carrer de Sant Ramon que, l'any 1875, portava el número 32.
Ben mirat, però, aquest detall no té gaire importància, puix que, com bé diu també Pol Girbal, «la fronda inspiradora de Garreta sempre va ésser tan asprament i perfumadament empordanesa com les seves millors sardanes de concert, per a mi Nydia i Juny, i com la Suite empordanesa, que és la millor i la més ambiciosa de les seves tretze obres orquestrals».
COMPOSITOR AUTODIDACTE
Juli Garreta fou un compositor autodidacte, cosa que no li sabia pas gens de greu de reconèixer, ja que mai no havia estudiat harmonia ni composició. Era, com algú ha assenyalat, un intuïtiu, que tenia el cor ple de música.
«La meva mare, amb les seves companyes -explica, així mateix, qui fou durant anys corresponsal a París d'El Correo Catalán- havia conegut les dues vessants del personatge: la de l'home petit i grassonet, amic de la platxèria i de les noies, que arreglava rellotges i que feia de pianista al cinema Vidal de Sant Feliu, durant els anys del cel·luloide mut; i la del director d'un quintet musical que amenitzava les festes del balneari de Sant Elm».
GARRETA I JOSEP PLA
Qui conegué perfectament Juli Garreta, que tocà a la cobla La Vella, que dirigia el seu pare, fou Josep Pla. L'escriptor de Llofriu diu a Homenots (tercera sèrie de les seves Obres Completes, publicada per l'Editorial Selecta a Barcelona l'any 1972), després de consignar que Garreta no realitzà cap estudi musical coherent i seriós, i que tot s'ho hagué d'«inventar» amb gran esforç, el següent:
«Jo l'havia vist sobre els empotissats de les poblacions rurals en festes, abans que els músics portessin uniforme, en cos de camisa, amb el petit triangle del mocador al clatell, les galtes inflades de vent, com un àngel barroc. En les sardanes tocava el fiscorn, i el violí en els balls i oficis de l'església (...). A Sant Feliu s'havia format, mentrestant, per raons que seria molt llarg d'explicar, un ambient musical correcte, perfectament distingit. Garreta en formà part (...). Quan les cobles començaren a tocar les sardanes de Garreta, el popularisme empordanès s'indignà. Les protestes foren generals. Els uns deien que eren sardanes de concert, que no podien ésser ballades; altres, que eren wagnerianes. La gent tenia l'oïda espessa. La majoria de sardanes que llavors s'elaboraven utilitzaven els motius de les sarsueles, dels cuplets. Música tronadíssima. El sentimentalisme una mica empiocat de Pep Ventura s'havia anat perdent en la llunyania del temps. La decadència era acusada. El primer gest de redreçament vingué del mestre Cotó (...). Garreta, que considerava Cotó com el seu mestre, aparegué, finalment, amb la seva força joiosa, com un lleonet somrient i assolellat (...). Amb les seves sardanes, Garreta es posà davant del país, i el seguiren tots: homes, dones i criatures. Fou un moment de meravella, un crit enlluernador d'alegria».
ANDORRA, «LA PUBILLA» I EL «JUNY»
Juli Garreta batejà la seva primera sardana amb el nom de La pubilla, fet que els andorrans sempre li han agraït, car consideren que fou a les seves cèlebres pubilles a qui el músic-rellotger la dedicà, que bé (per què no?) podria ser...
Més tard, vingué Somni gris, que anunciava segurament un Debussy que, aleshores, ell ignorava. I la seguiren una setantena de sardanes més, algunes exclusivament de concert, els títols de les quals són a la memòria de tots els sardanistes: Pastoral, Dalt les Gavarres, Llicorella, A Pau Casals, La Rosada, Maria... i la més famosa de totes, o sigui, la sardana Juny, on Garreta volgué posar tota la llum de l'estiu i que, al llarg d'una pila d'anys, fou la sintonia o l'indicatiu de l'escoltadíssim programa radiofònic Glossari andorrà, emès des del país de la Verge de Meritxell, que realitzà diàriament en llengua catalana, durant el règim franquista, Josep Fontbernat, és a dir, l'il·lustre músic, escriptor i polític gironí que hi vivia exiliat.
«MÉS GARRETA, SI US PLAU...»
Moltíssims han estat els elogis que eminents historiadors del món de la música, tant de casa nostra com de l'estranger, han fet de les obres de Juli Garreta en general i, en particular, de la sardana Juny. El més gran elogi d'aquesta última fou, sens dubte, el del famós compositor Igor Stravinski, d'origen rus, que l'any 1924, en escoltar-la a Barcelona i restar-ne ben meravellat, no pogué estar-se de demanar: «Més Garreta, si us plau, més Garreta...».
Una petició que, tot seguit, la cobla no dubtà a atendre, oferint (no disposava, en aquell moment, de cap més particel·la «garretiana») la repetició d'aquest fabulós Juny...
Emili Casademont i Comas
1 comentari:
Aquest concert que va entusiasmar Stravinsky va tenir lloc a l'Ateneu Barcelonès, als jardins. Hi hauria d'haver una placa commemorativa, potser.
Publica un comentari a l'entrada