dissabte, 14 de març del 2009

La Ràdio Girona republicana

Ràdio Girona E.A.J. 38, filial de Ràdio Associació de Catalunya (Barcelona), fou inaugurada solemnement el 10 de desembre del 1933, la qual cosa vol dir que ara s'acaba de complir el 75è aniversari d'aquell esdeveniment històric. I també vol dir que l'emissora, la primera que hi ha hagut a les terres gironines, nasqué durant la II República Espanyola, amb el govern de la Generalitat a Catalunya, dues setmanes abans de la plorada mort del seu president Francesc Macià. Poc més de tres anys, doncs, Ràdio Girona fou republicana. O sigui, fins que, el 4 de febrer del 1939, les tropes franquistes ocuparen la ciutat i, amb ella, la seva ràdio, a través dels micròfons de la qual l'il·lustre escriptor, historiador i periodista Carles Rahola havia pronunciat sàvies i molt celebrades xerrades. Un Carles Rahola, personatge estimadíssim a Girona, que el 15 de març següent -demà, diumenge, precisament, farà 70 anys- seria afusellat al cementiri gironí, a les 5 de la matinada, després de ser detingut, en reincorporar-se al seu despatx de funcionari de la Diputació, i d'haver renunciat a continuar el camí de l'exili, trobant-se ja a la Jonquera, perquè creia que res no li passaria, atès que no havia fet cap mal a ningú. I, a més, era del domini públic que, gràcies a ell, molts capellans i gent de dreta aconseguiren salvar la pell. Però uns articles que publicà a L'Autonomista, el diari proper a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), propietat del seu germà Darius, serviren per acusar-lo de ser un «peligroso rojo separatista» i per condemnar-lo a mort, en un judici sumaríssim ple d'irregularitats, mort atribuïda pels franquistes, segons un certificat rebut per la família, a un «colapso cardíaco»...

El periodista Miquel Gil i Bonancia explica, en el seu interessant llibre 50 anys de Ràdio Girona, 1933-1983 (Ed. Carles Vallès, Figueres), moltes coses de la Ràdio Girona republicana. Per exemple, que els seus inicials locutors foren Francina Boris (al cap de poc, traslladada a Ràdio Associació, on visqué la Guerra Civil, fins que pogué tornar a l'E.A.J. 38) i Joaquim Carreras, que, mobilitzat, morí al front. Com també hi explica els programes de tot tipus -informatius, culturals, esportius, etc.-, que feia l'emissora, la qual era majoritàriament escoltada mitjançant uns senzills aparells de galena, en una època en què el fet de posseir-ne un de làmpades constituia tot un luxe. Però en Miquel, el meu recordat amic i col·lega, no diu absolutament res, en la seva obra, dels últims instants de la Ràdio Girona republicana. I fins ara no s'ha sabut què ocorregué, és a dir, fins que Sílvia Espinosa i Mirabet, professora de periodisme audiovisual de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), en la recerca de documentació per a la seva tesi doctoral sobre «Les locutores de ràdio a Catalunya, 1924-1939», ha descobert, per casualitat, com es produí el final de l'emissora gironina al servei de la República, estació que els franquistes «rebatejarien» amb el nom de Radio España de Gerona, tot substituint el «Bon dia!», amb el qual diàriament saludava els oients, per un «¡Buenos días!», seguit d'un «¡Saludo a Franco! ¡Arriba España!». I no sols Sílvia Espinosa ha fet aquesta important troballa històrica, sinó que també ha pogut localitzar a Lleida, on actualment viu, la darrera locutora que, en aquella època, tingué Ràdio Girona i que fou l'encarregada de lliurar-la, si us plau per força, a aquells que es feien anomenar «nacionales» i que no eren res més que una colla de sublevats contra el govern de la República legalment constituït.

Maria Tersa, nascuda l'any 1912 a Almacelles, al Segrià, i que encara té el cap ben clar, és com es diu aquesta antiga locutora, amb la qual ha parlat la professora Espinosa. I la Maria ha contat que anà a raure a Ràdio Girona, juntament amb els seus pares, tots com a refugiats, després de treballar a Ràdio Lleida, pertanyent també a Ràdio Associació, en caure la capital del Segre en poder dels franquistes. «A mi em van classificar de "«roja" des del moment en què els soldats van entrar a Ràdio Girona i m'hi van trobar, quan tothom ja n'havia marxat. I és que, amb la meva família, vivia allà mateix, en aquell pis. Jo, quan van arribar, era fora del locutori, però sabien que era la locutora. Ho van mirar tot, van agafar coses... i van clausurar la Ràdio Girona republicana», ha manifestat Maria Tersa, que tant entretingué els gironins durant els tràgics dies finals de la Guerra Civil. Ella, però, tingué més sort que el pobre Carles Rahola, ja que no la detingueren (potser, perquè els franquistes no ignoraven el caràcter conservador del seu pare) i pogué tornar aviat a Lleida, on refé la seva vida lluny de la ràdio. I ara, als seus magníficament ben portats 97 anys, encara recorda emocionada els discos de música que posava a l'emissora gironina. I també recorda emocionada que aconseguí, amb l'ajut del seu progenitor, que la veu de Ràdio Girona al servei de la República no s'apagués abans del fatídic 4 de febrer del 1939.

Maria Tersa, abans...

La Maria, però, ha lamentant que, tot i haver estat citada sovint a la premsa lleidatana i gironina de l'època, no figuri en cap dels llibres publicats fins avui sobre la ràdio catalana. Cosa que, en els que s'escriguin en el futur, no passarà, ja que estic segur que Maria Tersa hi constarà, amb lletres destacadíssimes, com una valenta i meravellosa locutora, tot tancant, d'aquesta manera, el darrer capítol, que havia restat inacabat, de la història de la Ràdio Girona republicana...

...i ara


Emili Casademont i Comas