La plaça Vila de Gràcia

La barcelonina plaça Rius i Taulet ja no s’anomena pas així, sinó plaça Vila de Gràcia, puix que això és el que demanaren els graciencs mesos enrere, després de fer una consulta popular sobre el tema, petició que l’Ajuntament, presidit per Jordi Hereu, acaba d’atendre. Un nom nou que trobo encertadíssim, atès que recorda que aquest barri era abans una vila. Una vila independent, amb personalitat molt pròpia (que, avui dia, encara conserva força), fins que fou annexionada a la Ciutat Comtal, fet sempre lamentat per la gent de Gràcia.

Conec molt bé l’ara antiga plaça Rius i Taulet, puix que, de jove, vaig viure algunes temporades a quatre passes d’aquest lloc, no gaire lluny del Torrent de l’Olla, carrer on, en una clínica que hi havia, vaig estar a punt, ja de gran, de «petar-la», durant una intervenció quirúrgica, practicada «a vida o mort». A part d’això, també conec molt bé les lluïdes i divertides festes de Gràcia, que se celebren el mes d’agost. O sigui, aquelles festes que, amb tota fidelitat, retratà la inoblidable sèrie de TV3 titulada «Les Teresines», interpretada per actors i actrius de La Cubana.

El nom de Francesc Rius i Taulet s’atorgà a la coneguda plaça, fa més d’un segle, en record i homenatge a aquest advocat i polític, que era monàrquic i liberal, ja que fou el principal impulsor de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888. Rius i Taulet, barceloní de naixença, prematurament traspassat als 57 anys (1833-1890) i alcalde de la capital catalana en tres ocasions diferents, fou també l’impulsor de totes les importants reformes urbanístiques realitzades a Barcelona, amb motiu de la referida «expo», inaugurades sempre sota la seva presidència. D’altra banda, cal destacar que a Rius i Taulet es deu la construcció del monument a Colom, el Mercat del Born, etc., sense oblidar la transformació del Parc de la Ciutadella en el parc més gran de la Ciutat Comtal.. A la seva entrada principal, per cert, hi ha un monument que data del 1901, amb la inscripció següent: «A Rius y Taulet, siendo alcalde de Barcelona alcanzó para la ciudad prosperidad y renombre. Realizó en España la primera Exposición Universal celebrada en 1888 y con una ilustrada iniciativa y actitud incansable protegió la industria y enalteció las ciencias y las artes».

Tornant a l’avui ja plaça Vila de Gràcia, convé assenyalar que sempre hi ha hagut el centre administratiu i polític de la vila i, posteriorment, del barri, o sigui, el seu ajuntament. Aquesta plaça té una història interessant. Sobretot, la relativa a la seva famosa torra del rellotge, que rep la denominació popular d’«El campanar de Gràcia», campanar que donà nom a un famós setmanari satíric republicà, La Campana de Gràcia, fundat el 1870, i que, el 1932, quan era propietat d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), deixà d’aparèixer de forma definitiva, arran dels Fets d’octubre i de l’empresonament dels membres destacats d’aquest partit, creat pel president Francesc Macià. L’ultim director que tingué fou Prudenci Bertrana -pare d’Aurora Bertrana-, tan vinculat a Girona, on estudià el batxillerat, i autor de la cèlebre novel·la Josafat.

El títol de La Campana de Gràcia evocava una crida a la resistència, feta pels tocs de la campana, per tal que els joves graciencs es neguessin a ingressar obligatòriament a l’Exèrcit espanyol. Això ocorregué durant l’anomenada «Revolta de les Quintes». Els militars volgueren destruir la campana i s’atiparen de disparar-li canonades, però ella mai no parà de tocar. I, al cap d’un temps, la campana es convertí en el símbol del federalisme que defensaven els veïns de Gràcia.

Aquest setmanari -cal recordar-ho-, patí, al llarg de la seva dilatada història, algunes suspensions i, obligat per la monarquia, canvià diverses vegades de capçalera. Així, el seu editor, en la primera, digué: «Molt bé! Si no volen sentir campanades, doncs sentiran esquellots». I, tot seguit, la revista sortí amb el nom de L’Esquella de la Torratxa, tot passant, posteriorment, a titular-se La Tomasa, fins que, al final, pogué recuperar la seva capçalera autèntica. Sempre, però, la publicació, es digués com es digués, gaudí de gran èxit. Sobretot, quan féu una política d’esquerres entre la classe obrera. Hi col·laboraren escriptors i polítics de prestigi, com Màrius Aguilar, Valentí Almirall, Frederic Soler («Serafí Pitarra») o Ángel Pestaña, i els dibuixants Pere Ynglada («Yda»), Josep Costa («Picarol»), Ricard Opisso, etc. Al principi, la revista era bilingüe, però després ja utilitzà únicament el català. No es disposa de dades del seu tiratge, però s’afirma que, en els seus anys inicials, arribà als 25.00 exemplars, una quantitat molt elevada, atès que el cens d’habitants a Barcelona, ciutat on més es venia el setmanari, era reduïdíssim.

Avui, en dir adéu a la plaça Rius i Taulet, em plau donar la més cordial benvinguda a la plaça Vila de Gràcia. Jo, que sóc un enamorat de Gràcia, celebro que, amb aquest canvi de denominació, els graciencs hagin recuperat un xic aquella «usurpació» de què foren objecte, ara fa exactament 112 anys, per part d’una petita Barcelona que volia esdevenir una gran Barcelona. Una «usurpació» que, en aquella època, també afectà els municipis de Sants, Sant Martí de Provençals, Sarrià, etc, que eren, igual que Gràcia, independents.

Emili Casademont i Comas
(Diari de Girona)