dissabte, 27 de juny del 2009

Sant Pere i el tabac

La tradició catòlica explica que sant Pere acabà els seus dies a Roma (el 29 de juny del 67) i que, sota el mandat de Neró, morí martiritzat al Circ Vaticà, lloc en què Constantí, al principi del segle IV, féu construir la gran basílica vaticana. L’any 1939, Pius XII, papa de no molt grata memòria, ordenà que s’excavés el seu soterrani, ja que, potser, s’hi trobaria la tomba de sant Pere. El resultat, però, es traduí en un èxit a mitges, atès que n’aparegué una amb la inscripció «Petrus Eni» (Pere és aquí), però contenia una colla d’esquelets humans, de dificilíssima identificació, barrejats amb d’altres de rates. I el 1968, Pau VI anuncià que, segons els estudis realitzats, es podia afirmar, amb tota certesa, que s’havien localitzat les restes de l’apòstol.

Segons una llegenda, poc temps després de la mort de sant Pere, uns monjos agafaren les seves despulles i, per tal d’evitar que fossin profanades, les traslladaren, a bord d’un petit vaixell, fins a un indret de la costa mediterrània empordanesa, que es convertiria posteriorment en monestir benedictí, el de Sant Pere de Roda, on les amagaren. Als anys 60 del segle passat, Alexandre Deulofeu, autor de La Matemàtica de la Història, que exercia de farmacèutic a Figueres, donava això com a vàlid. Però, a hores d’ara, el tema encara continua sense aclarir-se...

De la vida de sant Pere, que sembla que nasqué a Betsaida, que era pescador i que (d’acord amb alguns evangelis apòcrifs i molts treballs d’investigació fets) no podia veure Maria Magdalena ni en pintura, tot oposant-se que fos la gran dirigent i continuadora de l’obra de Crist en aquest món, no se’n saben, en realitat, gaires coses. Igual que de la seva mort i, sobretot -repeteixo-, del que ocorregué després amb els seus ossos. No està comprovat, per exemple, que Jesucrist fos crucificat de cap per avall, tot i que un antic i prestigiós historiador, Flavio Josefo, assenyala que «la pràctica de crucificar enemics de Roma en posicions distintes era llavors molt habitual». Sigui com sigui, el cas és que, sobre sant Pere, hi ha, arreu del territori català, moltes històries i historietes curioses. Així, l’apòstol, segons es conta, visità diverses vegades Barcelona, on tenia un amic, al qual li parlà de les noves idees redemptores de l’home, que ell predicava. I aquell amic el convidà a explicar-les davant un grup de barcelonins, els quals s’afiliaren a la religió que aleshores neixia. D’aquesta manera, sorgiren els primers cristians catalans. Uns cristians que pogueren admirar una imatge de la Mare de Déu, obrada per sant Lluc i que duia sant Pere, que, a causa de la invasió dels moros, ocultaren a la muntanya de Montserrat, fins que, descoberta més tard, començà a ser venerada amb el nom de la Moreneta.

D’altra banda, també es diu que sant Pere i sant Pau vingueren a casa nostra a fer costat a la Mare de Déu, quan aquesta, en temps de la reconquesta de la capital del Baix Ebre pels catalans, anà a Tortosa a oferir la Santa Cinta a les dones tortosines, en premi d’haver lluitat molt ardidament contra els sarraïns. A propòsit de sant Pau, cal indicar que és creença estesa a Catalunya -abans moltíssim més que no pas ara- que aquest sant, quan en Pere fa festa com a porter del cel (tots els dijous de l’any i cada 29 de juny), el substitueix i que, per no ser tan expert en la feina, és més tolerant i deixa entrar al paradís amb més facilitat.

I per acabar, crec que serà interessant que em refereixi al fet que sant Pere, pel que es conta, és un gran fumador, sobretot de pipa (en honor seu, s’havia celebrat un gran concurs de fumadors de pipa al monestir de Sant Pere de Roda), i que no hi ha res que el tempti tant com el tabac. Per això, els nostres avantpassats -besavis o rebesavis-, en morir, volien que, dins el taüt, hi posessin una bossa o capseta de tabac, juntament amb alguns llibrets de paper de fumar (i. en ocasions, àdhuc amb una pipa nova de trinca), per tal de convidar el porter del cel, mentre aquest en despatxava l’entrada. D’aquesta forma, creien que podien captar-se la seva simpatia. Tot això que dic, per cert, encara no ha pas desaparegut del tot a les comarques gironines. Així, un estanquer m’explicava l’altre dia, en descobrir-li jo aquest antic costum, que ara comprenia per què, de vegades, algunes persones li han anat a comprar un paquet de tabac, tot comentant-li que era per a un pobre vellet acabat de finar i que, complint la seva última voluntat, l’havien de dipositar a l’interior de la caixa on rebria sepultura.

Ignoro com s’ho prendrà sant Pere, això del recent increment del preu del tabac, quan baixi a la Terra (a Catalunya, que asseguren que és el lloc on ho fa sempre per adquirir-ne) i es trobi, amb la desagradable sorpresa, que el tabac -que gaudeix de moltes virtuts, segons ell- costa un ull de la cara. Sobretot, cal remarcar-ho, costa un ull de la cara als pobres individus i indivídues, cada cop més nombrosos, que passen a engrossir la llista dels aturats, molts sense cobrar res o quasi res. Segur que l’apòstol tindrà un disgust, un disgust dels grossos, i que procedirà a castigar de forma severa els autors d’aquesta malifeta, barrant-los l’accés, quan estirin la pota, al cel.

Ah!, i que no se’ls passi per la barretina recórrer a sant Pau, que no és un fumador empedreït com sant Pere, perquè sant Pau, tot fent costat al porter celestial, de qui és ajudant, també -n’estic ben convençut- obrarà d’igual i justa manera...

Emili Casademont i Comas