dissabte, 22 d’agost del 2009

«Ressorgiment», Hipòlit Nadal i la família Seras

La revista Ressorgiment, editada a Buenos Aires, ha estat el periòdic més important fet, en llengua catalana, a l’estranger. I el que ha gaudit, per altra banda, d’una vida més llarga, ja que durà del 1916 al 1972, o sigui, un total de 56 anys. N’aparegueren cap a 700 números i les portades eren dibuixades per artistes de gran renom, com Francesc Domingo i Pompeu Audivert. Un dels fundadors de Ressorgiment fou l’empordanès Hipòlit Nadal i Mallol, fill del Port de la Selva, que emigrà a l’Argentina. «En el calorós Nadal porteny de 1912, un home jove, culte, ben plantat, amb ideals literaris i esperances de llibertat per a la seva pàtria, va baixar d’un vaixell en el puixant port de Buenos Aires», explica la prestigiosa historiadora argentina Marcela Lucci. D’aquesta manera, s’encetava l’etern exili d’en Nadal, amb documentos falsos, tot «deixant enrere -en paraules de la mateixa Lucci- la seva estimada Catalunya, empès pel seu activisme independentista i la seva negativa a participar en la sagnant guerra que Espanya duia a terme al nord d’Àfrica». I cal afegir a tot això que en Pol, que era com li deien, sempre dirigí Ressorgiment i que, en algunes etapes, ell en fou l’únic redactor, signant els articles amb diversos pseudònims, com Fidel Català o Justí Ferm, a part de publicar dos llibres seus: Algues i Articles de contraban.

Abans de marxar cap a la República Argentina, Hipòlit Nadal havia col·laborat en molts mitjans del Principat, com La Nació, Empordà Federal (en aquest setmanari figuerenc publicà articles qualificats de «molt polèmics»), L’Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia, ambdós de Barcelona, etc., mentre feia de sastre, ofici que li permeté de guanyar-se força bé la vida a Buenos Aires. Nadal, que es posicionà obertament a favor de Francesc Macià, després de la fracassada temptativa armada de l’Avi d’envair Catalunya per Prats de Molló el 1926 (en temps de la dictadura de Primo de Rivera), aconseguí que el govern argentí acceptés la petició d’asil polític del futur primer president català de l’era moderna i de Ventura Gassol. D’aquells moments, per cert, hi ha, a les pàgines de Ressorgiment, nombrosos escrits signats pel mateix Gassol, Manuel Serra i Moret, Antoni Rovira i Virgili, Pere Pagès i Elias (Víctor Alba), Jaume Pahissa, etc., quan, com també passaria després amb el règim de Franco, Els Segadors i La Santa Espina estaven prohibits a Catalunya. Un fet que no succeïa a Amèrica, on, a més, els orfeons catalans d’allà havien adoptat, a tall d’himne propi, Catalunya, pàtria nostra, de Ventura Gassol (lletra) i de Josep Fontbernat (música). D’altra banda, convé ressaltar les trameses de diners i queviures que, durant la Guerra Civil espanyola, arribaren a casa nostra, gràcies a les campanyes realitzades per en Nadal arreu d’Amèrica, tal com queda ben reflectit a Ressorgiment.

Un col·laborador d’aquella mítica revista fou el figuerenc Pere Seras i Isern, militant de la Unió Federal Nacionalista Republicana, que l’’any 1913, per tal de no anar a fer el servei militar, imità Hipòlit Nadal i emigrà també a Buenos Aires, on arribà a ser president del seu Casal de Catalunya, des del qual recollí diners per erigir, a la capital altempordanesa, monuments a Narcís Monturiol i Pep Ventura. Pere Seras, a qui la seva ciutat natal li dedicà no fa gaires anys un carrer, després que la Generalitat de Catalunya li concedís, l’any 1984, la Creu de Sant Jordi, esdevingué un dels màxims exponents del nacionalisme radical català a l’emigració, motivada per les dictadures primoriverista i franquista. El 1928, per cert, Seras, que creà una gran indústria de joguines a Buenos Aires, fou el responsable de l’entrada clandestina de l’Urugai a l’Argentina de Macià i Gassol. La seva esposa Concepció Lleonart, que sempre col·laborà amb ell, li donà quatre fills: Núria, Fivaller, Manelic i Guifré, tots nats a la ciutat bonaerenca. I és d’un d’ells que em toca parlar avui, ja que el meu bon amic Jaume Garriga, un figuerenc establert a Buenos Aires, m’acaba de comunicar la trista notícia del traspàs d’en Fivaller, als 78 anys, cofundador de l’Obra Cultural Catalana de la capital argentina, tot fent-me arribar, alhora, un opuscle editat per la citada institució, on es recullen els textos llegits en l’acte d’homenatge pòstum que se li ha dedicat. N’ofereixo tres fragments de persones diferents, membres de l’OCC:

«(…) Nosaltres hem perdut un company i un amic. I Catalunya ha perdut un insoburnable lluitador en la seva defensa i un inclaudicable treballador en la seva construcció. A la vegada que plantava cara als qui atacaven Catalunya, també seguia fent país. (…). Va començar creant l’Esbart Infantil Ramon Mas. Després va saber entusiasmar altres joves i varen formar el Grup Joventut Catalana i, finalment, l’Obra Cultural Catalana. Totes aquestes iniciatives, si bé eren diferents, tenien un mateix fil conductor: la concepció d’una Catalunya independent, ni sotmesa ni mesella. I també tenien un funcionament similar, una mica com en la proposta d’en Joan Ballester: “Entre tots ho farem tot”. Un treball col·lectiu, sense jerarquies ni competències, en un clima de cooperació que estimulava la pròpia superació i amb objectius clars, tot dintre d’un marc realista que les convertia en eines molt eficients i actives, ben lluny de burocràtics segells de goma». (Garriga)

«En Fivaller no va anar mai a Catalunya fins que va ser ben gran, i és que potser no li calia. Per a ell, Catalunya era la pàtria de la seva nissaga, allà on tenia les arrels, allà on es parlava la llengua de casa seva. Una pàtria que, per damunt de tot, era una nació segrestada, presonera, ocupada per l’enemic; que no era, que no la deixaven ser mestressa del seu govern ni del seu destí. I això el sublevava i això ocupava tot el seu ésser. Li donava el foc i la força per lluitar amb les armes de la raó contra aquesta situació d’extrema injustícia. Talment com un cavaller medieval, com un Sant Jordi que ha d’anar a deslliurar la donzella de les urpes enverinades del drac». (Eudald Vidal i Castellví)

«En Fivaller portà a l’OCC de Buenos Aires en Raimon, el 1971, i no el portà perquè era un cantant jove i de moda. És que coincidia plenament amb el nostre ideari i esdevingué el nostre amic i company per sempre més». (Blanca Lorenzo del Río)

Fivaller Seras, igual que la seva família i l’Hipòlit Nadal, fou, sens dubte, un gran català. No és d’estranyar que el seu òbit hagi estat tan lamentat pels de l’Obra Cultural Catalana de la capital argentina, ja que n’era un ferm puntal. Un ferm puntal que -n’estan ben convençuts, els de l’OCC-, continuarà essent-ho des del Més Enllà...

Emili Casademont i Comas