Barrets i «cases de barrets»

Si ens fixem en els «retrats» que s’han fet dels apòstols, així com de tots els sants bíblics, comprovarem que l’únic d’aquests personatges que porta barret és sant Jaume. I això es deu al fet, segons la llegenda, que sant Jaume, quan deixà Judea i vingué a la península Ibèrica a predicar, notà que aquí no feia tanta calor com a les terres asiàtiques. I temerós de tenir fred al cap, se’l cobrí amb pèls de conill i, al cim d’aquests, hi col·locà un cabasset, perquè el vent no els escampés. Però es donà el cas que sant Jaume no sols no patí fred a la testa, sinó que arribà a suar de valent. I la suor mullà els pèls de conill i el cabasset, formant tot plegat, en solidificar-se, el primer barret. Un barret que l’apòstol dugué sempre més (no en «fabricà» cap altre), malgrat foradar-se-li de tan vell. D’aquí ve que, per indicar un afer compromès, el refrany digui: «Si que estem ben arreglats, com sant Jaume, de barrets, que no en tenia sinó un i encara era foradat». Aquest refrany, tot i ser molt antic, encara, avui dia, la gent de casa nostra el «recita» sovint. Com també hi ha molta gent de casa nostra que, quan parla de sant Jaume, l’anomena «Sant Jaume de barrets». I és per tot això que els barretaires d’arreu de l’Estat espanyol -fabricants i venedors de barrets- tenien abans l’apòstol Santiago per patró, mentre que els homes, cada 25 de juliol, compraven un bon barret, que alguns catalans substituïen per una no menys bona barretina. Un barret que, després de lluir-lo amb orgull durant la diada del sant, el guardaven curosament i no se’l posaven més, tret de per Nadal, i esperaven l’arribada del 25 de juliol de l’any següent per adquirir-ne un de nou. Hi havia, per cert, bastants afeccionats a col·leccionar-los.

D’altra banda, i segons la mateixa llegenda, sant Jaume es pentinava amb una petxina acanalada i estriada que duia cosida al barret. D’això ve que també els pintaners -els que feien pintes i en venien- el tinguessin per patró i que les petxines acanalades i estriades fossin conegudes per «pintes de sant Jaume». Unes pintes que els pelegrins que anaven a visitar el sepulcre de l’apòstol a Sant Jaume de Galícia portaven, igualment cosides, al barret. I hi ha una cosa la mar de curiosa relacionada amb sant Jaume. Els nostres avantpassats, quan estornudaven, donaven gràcies a sant Jacob, és a dir, a sant Jaume, perquè n’havien sortit sense dany. I és que, segons la tradició, els primers homes moriren sobtadament a causa d’un fort esternut. Així ho feren Adam i els grans patriarques i profetes de l’antigor, fins que Jacob acudí a Déu Nostre Senyor i li demanà que establís un altre sistema d’abandonar aquest món, petició que Ell escoltà i atengué. D’aquí ve el costum, practicat a tots els països cristians del planeta Terra, de saludar i felicitar, amb un «Jesús!», la persona que acaba d’esternudar, costum que té un origen que, en aquests moments, garebé tothom -per no dir tothom- desconeix.

Però tornant als barrets, l’inventor dels quals fou sant Jaume, cal recordar que el primer bordell anomenat «casa de barrets» s’instal·là a Barcelona. Concretament, a la plaça Reial, vora les Rambles, plaça construïda entre els anys 1850 i 1859, on abans hi havia hagut un convent caputxí i una capella dedicada a l’apòstol. El 1860 o el 1861 s’obrí allà una barreteria molt singular, on tots els barrets tenien el mateix preu. L’home que entrava a la botiga preguntava al venedor si hi havia algun barret més car o més barat. Allò donava a entendre que el que volia no era pas, precisament, un simple barret, sinó una altra classe de «mercaderia». Aleshores, el venedor el feia passar a la rebotiga i, un cop allà, els dos parlaven i discutien sobre els diferents preus i la qualitat de la dita «mercaderia». I si, al final, arribaven a un acord, aquell individu podia gaudir dels favors d’una «senyoreta» -algunes, pel seu exquisit treball, eren sol·licitadíssimes-, cosa que tenia lloc en una de les habitacions existents al mateix edifici, preparades per a aquesta finalitat. Així fou com nasqué, a la Ciutat Comtal, la denominació de «casa de barrets», donada a les cases de prostitució, que hauria d’esdevenir, amb el temps, popularíssima arreu del territori català.

Abans, però, i tenint en compte que tothom llavors duia barret (des de fa anys i panys, la moda de portar-ne ha quasi desaparegut), a diverses poblacions del Principat ja havia començat a «sonar» el nom de «casa de barrets», aplicat a les cases de mala nota. En algunes, per exemple, per raó del fet que, als seus vestíbuls, s’hi podien veure molts barrets penjats. I a d’altres, segons es conta, perquè els amos o les mestresses -les «madams»- dels locals d’aquest tipus exhibien, a la porta d’entrada, uns barrets foradats, per tal d’anunciar que, a l’interior, hi havia una colla de «forats», esperant mascles disposats a «tapar-los». És possible que això últim ocorregués amb els primers prostíbuls que hi hagué a Girona, situats al barri vell, indret anomenat el Barri Xino o, simplement, el Barri, avui modernitzat i del tot net de bars de prostitució. No tindria res d’estrany que, entre els locals que començaren així el negoci, hi figurés el famós i antiquíssim Racó, des d’on, després de ser enderrocat, pot contemplar-se una bella panoràmica de la Vall de Sant Daniel. I dic bella, malgrat la destrucció que aquesta paradisíaca vall, immortalitzada pels pinzells de Santiago Rusiñol i cantada pels més inspirats poetes, ha sofert en els darrers temps.

Per acabar, diré que estic ben segur que, si el pobre sant Jaume, patró d’Espanya, hagués arribat a sospitar que el barret serviria, en un futur llunyà, per designar les cases de «pepes», no l’hauria pas inventat. S’hauria estimat més, sens dubte, que la seva testa passés fred, tot i exposar-se al greu perill d’«arreplegar» una colossal pulmonia…

Plaça Reial (Barcelona)

Emili Casademont i Comas