diumenge, 4 de juliol del 2010

Vic, bressol de la tauromàquia

La ciutat de Vic (Vich, abans que, d’acord amb les normes de Pompeu Fabra, fos suprimida la lletra h, i Vique, denominació que figura en textos castellans una mica antics) està de festa major, ja que demà, 5 de juliol, és la diada del seu fill i patró, Sant Miquel dels Sants. Es tracta d’un vigatà que visqué entre els anys 1591 i 1625, que fou canonitzat per Pius IX el 8 de juny del 1862, que cursà estudis de teologia i filosofia a diverses universitats, com la de Salamanca, després de fer-se monjo trinitari, i que es deia Miguel Argemir. La seva arribada al món es produí al número 8 del carrer de Sant Hipòlit (avui, carrer de Sant Miquel dels Sants), on hi ha una capella que li és dedicada. I cal assenyalar que sant Miquel dels Sants també n’havia tingut una a Barcelona, molt concorreguda pels barbers. Concretament, allà on ara s’aixeca l’edifici del Gran Teatre del Liceu.

Vic és el lloc en què Miquel Llor (Barcelona, 1894-Tossa de Mar, 1966) situa l’acció de la seva novel·la Laura a la ciutat dels sants, guardonada amb el premi Joan Crexell 1930, de la qual s’han fet moltes edicions. Una novel·la que fou traslladada al cinema, el 1986, en un film rodat, en bona part, al Noguer de Segueró, la senyorial masia dels Vayreda, situada al peu de la muntanya gironina de la Mare de Déu del Mont, i que tingué com a intèrprets Ángela Molina, Terele Pávez, Maruchi Fresno i Juan Diego, entre d’altres. La dissortada Laura de la narració lloriana, per cert, que es casa amb en Tomàs Muntanyola (home incult i groller), propietari d’una rica masia, no té res a veure amb la realitat, malgrat que es digué, quan es filmà la pel·lícula, que era una avantpassada de la família Vayreda. La meva inoblidable amiga Montserrat Vayreda i Trullol, la il·lustre poetessa i escriptora, m’ho ben assegurà. L’ambient diríem «rarot» de l’anomenada Ciutat dels sants, retratat en l’obra de Miquel Llor, mai no ha fet gaire gràcia als vigatans, perquè tothom sap que aquesta ciutat és Vic, tot i que l’escriptor barceloní ho intenta ocultar donant-li el nom de Corquinal. Com tampoc sembla que no fa gaire gràcia als vigatans (ara, especialment, en què tan mal «guipades» estan les curses de braus i es volen prohibir a Catalunya), el fet que a la capital d’Osona comencés a practicar-se, a casa nostra, la tauromàquia.

La crida de les festes de Vic, corresponent a l’’any 1793, pel que he trobat escrit, dóna a entendre que, des de feia força temps, la vigília de la diada de Sant Miquel dels Sants, el 4 de juliol, sortia a voltar pels carrers de la població un bou de fusta, que empaitava la mainada i que, ben aviat, ho féu també amb les persones grans, raó per la qual uns joves, que presumien de ser molt valents, no trigaren a torejar-lo amb les seves barretines. Això constituïa una mena de preludi del corre-bou -fa anys i panys desaparegut- que tenia lloc l’endemà a la plaça major, ben tancada i barrada amb fustes, com si fos una plaça de toros portàtil, per tal que els animals no poguessin fugir-ne. Per presenciar l’espectacle, es muntava un cadafal (tribuna) per a les autoritats civils i un altre per a les militars. I, quan sortia el bou, molts li ensenyaven la barretina, com si volguessin torejar-lo, cosa que els més atrevits feien, sense, però (almenys, no n’he trobat constància), que s’haguessin de lamentar accidents greus. La bèstia portava, entremig de les banyes, un floc vermell, més aviat gros, que calia arrencar. I aquell que ho aconseguia, després d’haver escoltat molts «olés!», rebia com a premi una moneda d’or de cinc duros, que li lliurava el batlle, amb la qual feia un tomb a la plaça i era aplaudit i ovacionat pel públic. La moneda, com cal suposar, seria substituïda posteriorment per les orelles i la cua de l’animal, quan aquest ja acabava morint a còpia d’una o diverses «estocades». I a voltes, fins i tot, el torero triomfador era tret de la plaça a collibé -«a hombros», que diríem en castellà-, com si fos un professional modern del toreig.

Això no vol pas dir, però, que els braus no fossin martiritzats, ja que, en aquella època -i segons conta Joan Amades, que s’ocupa breument del tema al Costumari Català-, els vigatans ja havien inventat allò que, més tard, serien les banderilles. Es tractava d’uns bastonets anomenats «plomalls», que duien, en un cap, un clau de ferro, amb els quals es punxaven les bèsties per enfuriar-les. Aquells «plomalls» eren clavats als pobres animals, en passar per sota els cadafals, i els encarregats de fer-ho procuraven sempre que sagnessin de forma abundosa i esdandalosa. Hi havia, per cert, gent especialitzada a fer «plomalls», adornats artísticament, que penetraven amb molta facilitat a la carn. I convé afegir que, tant el corre-bou com aquest espectacle taurí, gaudien de gran popularitat, motiu pel qual es donava cita a Vic molta gent de la comarca, la qual, juntament amb els vigatans, solia anar, uns dies abans, a les eres de les pagesies que tenien bous aptes per al toreig, per tal de presenciar-hi els assajos que els aspirants a torero realitzaven, uns assajos que, pel que expliquen algunes cròniques, resultaven divertidíssims. Amb el temps, s’arribà construir a Vic una plaça de toros autèntica, on se celebraven també autèntiques curses de braus, plaça actualment enderrocada, com gairebé totes les de Catalunya, entre elles, les històriques de Figueres i Girona.

La Ciutat dels sants, en resum, fou on, amb vells estris i velles maneres que després s’anaren modernitzant, s’iniciaren a Catalunya les curses de braus. I alguns historiadors, pel que he pogut constatar, ressalten el fet, qualificat de curiós, que s’utilitzés per torejar la barretina, que era de color vermell. O sigui, el mateix color que, temps a venir, tindria la «muleta», usada a l’hora de matar, amb l’espasa, els animals torejats.

Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”, 4-7-2010)