El patró i advocat dels fumadors

Sant Pere

No se sap amb certesa on nasqué sant Pere. Segons el Nou Testament, a Galilea, sense atrevir-se, però, a afirmar-ho de forma categòrica. I tampoc no se sap amb certesa quan morí, encara que, segons els evangelis -inclosos els apòcrifs-, sembla que fou entre els anys 64 i 67, a Roma, un 29 de juny. Almenys, això últim és el que dóna a entendre el fet que s’escollís aquesta data per celebrar la festivitat de l’apòstol. Un apòstol que diuen que fou condemnat a morir crucificat, igual que Jesús, però que, quan el duien al sacrifici, digué als seus botxins que ell no podia gaudir de l’honor i de la dignitat que havien honrat el seu Mestre, i els demanà, en conseqüència, que el clavessin cap per avall. Per aquest motiu, tenen sant Pere per patró els gimnastes i els artistes del món del circ, com els pallassos, que solen col·locar-se en aquesta incòmoda posició bastant sovint.

En canvi, afirma el citat Nou Testament que sant Pere, un dels dotze apòstols de Jesús de Natzaret, es convertí en el primer cap del cristianisme. Un primer cap que, si fem cas del que afirmen alguns investigadors, tingué una gran rival, Maria Magdalena, la deixebla predilecta i més estimada per Jesucrist, que li disputà aquest privilegi. Deixant això al marge, sant Pere és qui, oficialment, encapçala la llarga llista de papes de l’Església catòlica, tots ells homes, llevat d’un. Em refereixo a la papessa Joana -segle IX-, que era una monja, molt ben disfressada de mascle, fins que, davant la sorpresa general, es descobrí la seva vertadera identitat, mentre participava en una processó pel recinte del Vaticà, en posar-se de part a la cadira papal. La papessa Joana, segons diuen, és fruit d’una fantàstica llegenda, escrita en forma de novel·la de gran èxit, però alguns -investigadors també- asseguren haver trobat proves que demostren que aquesta papessa arribà a existir realment. Aneu-ho a saber.

Per altra banda, els evangelis expliquen que sant Pere conegué Jesús a Cafarnaüm, on feia de pescador al llac de Tiberiades, i que, per seguir el Messies, ho abandonà tot, inclosa la seva dona. «Tu ets Pere. I sobre aquesta pedra edificaré la meva església», li digué Nostre Senyor. I, des d’aleshores, aquell humil pescador anomenat Simó passà a dir-se Pere. En arameu, que era la llengua en la qual ambdós s’expressaven, la paraula «kéfa», que fou la que Jesús pronuncià, equival a pedra.

La papessa Joana

Segons la tradició catalana, sant Pere vingué una vegada a casa nostra i, d’amagatotis, celebrà una reunió a Barcelona, després d’haver-hi desembarcat, amb tot de gent que l’escoltà i que, seduïda per les seves paraules, abraçà el cristianisme. L’apòstol celebrà allà, en unes catacombes, una missa i hi deixà una imatge de la Mare Déu obrada per sant Lluc, la qual, posteriorment i davant el temor que fos profanada per la invasió sarraïna, fou amagada a les muntanyes de Montserrat, imatge que, d’acord amb la creença popular, seria la primera que, temps més tard, es veneraria amb el nom de Mare de Déu de Montserrat, la «Moreneta». I sant Pere, segons totes les tradicions, és el porter del cel. Per això, se’l representa sovint, tant en escultures com en pintures, amb unes claus a les mans. I com que ha de gaudir obligatòriament d’un dia de festa setmanal, diuen que el dijous el substitueix el seu company sant Pau, que, per no ser tan expert en la feina, és força tolerant i fa que s’entri amb molta facilitat al paradís, fins al punt que, aquells que moren en tal dia, hi van de dret, sense cap mena d’entrebanc.

D’altra banda, s’explica, i es dóna com a cosa ben certa, que sant Pere és un gran fumador i que no hi ha res que el tempti tant com el tabac. Per aquesta raó, sempre se l’ha tingut, arreu del món cristià, com el patró i advocat dels que fumen. Abans, per cert, hi havia hagut el costum a casa nostra (jo encara recordo que el meu avi matern ho contava, referint-se als seus avantpassats més propers) de posar dins la caixa del difunt una capseta o bosseta de tabac, per tal que el pobre traspassat pogués convidar sant Pere i guanyar-se, d’aquesta forma, la seva simpatia. I, a més, s’hi solia posar una pipa nova, atès que s’assegura que el porter del cel fuma sobretot amb pipa. Antigament, per cert, i en honor seu, s’havia fet al monestir altempordanès de Sant Pere de Roda, situat al sector nord de la Costa Brava, una concorreguda «fumada pipaire» cada 29 de juny.

El monestir de Sant Pere de Roda

Sant Pere és, repeteixo, el patró i advocat dels fumadors. I per aquesta raó, m’imagino que deu estar molt molest, per no dir molt «emprenyat», en veure com avui dia són maltractats tots aquells que reten culte al seu mateix vici. Un vici que, en temps reculats, no era ni criticat ni prohibit, perquè se’l considerava quasi inofensiu per a la salut, tenint en compte que els fumadors, al contrari del que passa ara, consumien bon tabac. O sigui, un tabac d’allò més pur. Ah!, i que es podia adquirir (molts fumadors, però, se l’elaboraven ells mateixos, després d’haver plantat tabaqueres al balcó o al jardí de casa seva) a un preu just, gens ni mica abusiu.

«Prohibit fumar»

Emili Casademont i Comas
(«Diari de Girona»)

Santiago Rusiñol, l’amic del meu avi

Santiago Rusiñol

El 13 de juny del 1931 -ara fa, per tant, 80 anys-, Santiago Rusiñol i Prats exhalà el darrer sospir. La mort el sorprengué a Aranjuez, ciutat on es trobava pintant els seus famosos jardins i, com aquell qui diu, amb els pinzells als dits. Per haver jo nascut un lustre més tard, no el vaig arribar a conèixer personalment. Però sí la meva família de la banda paterna i, sobretot, el meu avi Francesc, que fou, a més, un gran amic de l’il·lustre i polifacètic artista. «Sempre que en Rusiñol venia a Girona, el visitava i els dos feien petar la xerrada una bona estona», m’explicava en Josep, o sigui, el meu pare. La visita s’efectuava a la carnisseria que l’avi Francesc tenia, coneguda per tothom per «Ca la Justa», al final del carrer del Vessador (ara dit, erròniament, de Besadó, atès que el seu nom prové del fet que allà hi havia hagut un vessador o abocador), davant les típiques Voltes d’en Rosés, carrer que s’inicia a la Rambla. I Santiago Rusiñol hi anava acompanyat per en Pepet Gitano, un popularíssim personatge que era el seu criat, durant les estades que feia a la ciutat anomenada dels quatre rius (l’Onyar, el Ter, el Galligants i el Güell), i que donà lloc a aquesta dita: «Ser més conegut que en Pepet Gitano».

En Pepet Gitano (Josep Cortés i Soler, natural de Palamós) morí l’11 de gener del 1924, a punt d’arribar a la setantena, a l’Hospital de Girona. I fou recordat al llarg de molt de temps, fins al punt que l’esmenten, en una època bastant recent, l’escriptor Carles Vivó i el poeta Josep Tarrés. La gent, per fer empipar aquell home -que era un tros de pa beneït-, exclamava, quan s’hi acostava: «Acs, Pepet Gitano!», com si fes mala olor. I potser sí que, dit entre parèntesi, el seu cos en desprenia un xic. El meu pare, per cert, em contava que, en trobar-lo una vegada a Barcelona, el saludà amb l’al·ludida expressió. «Això, amic Josep de “Ca la Justa”, no m’ho diguis aquí. Els barcelonins no saben que els gironins em “piropegen”’ d’aquesta manera i, si se n’”enteren”, voldran imitar-los», li pregà. I, per altra banda, també el meu pare em contava que un dia, en baixar Santiago Rusiñol del tren a l’estació de Girona, procedent de la Ciutat Comtal, i ser rebut per en Pepet Gitano, que havia de portar-li l’equipatge, escoltà que alguns individus deien allò d’«Acs, Pepet Gitano!». I, com que ignorava a qui es referien, car era al principi de la seva relació amb Josep Cortés, li ho preguntà a aquest. «Ah!, no en faci cas, “don” Santiago -li contestà-. Veurà, és que la gent d’aquí és molt mal educada i diu això a tots els forasters quan arriben».

Pepet Gitano

A mitjan anys 1950, vaig descobrir el Santiago Rusiñol pintor, gràcies a una exposició, celebrada a la Sala Municipal de la Rambla gironina, d’alguns dels seus meravellosos quadres fets a la Devesa i a la Vall de Sant Daniel. I, poc despres, també vaig descobrir el Santiago Rusiñol escriptor i autor teatral, mercès a la magnífica representació al Teatre Municipal de Girona, per part del quadre escènic del Grup Excursionista i Esportiu Gironí (G.E.i E.G.), de la seva obra L’auca del senyor Esteve. Els dos esdeveniments m’emocionaren de debò. I fins i tot, contemplant les teles d’en Rusiñol, em semblava descobrir-hi la figura d’en Pepet Gitano, al costat de l’artista, lliurant-li algun pinzell i col·locant-li bé el cavallet.

L’auca del senyor Esteve -i torno a ella- és una de les més destacades peces literàries de Santiago Rusiñol. Escrita en forma de novel·la autobiogràfiica, fou publicada el 1907 i, una dècada després, s’estrenà com a comèdia teatral, tot assolint un gran èxit. En canvi, no tingueren la mateixa sort les pel·lícules que, basades en el seu text i titulades El señor Esteve, es realitzaren posteriorment. Jo en recordo una, projectada en un cinema de Tetuan (Regne del Marroc) a finals dels esmentats anys 50, i em decebé força. Potser, perquè abans ja havia tingut l’oportunitat (aquella que em proporcionaren els excel·lents actors i actrius teatrals aficionats del G.E. i E. G.) de veure-la interpretada en català, la llengua en què Rusiñol l’escrigué. Això, però, no vol pas dir que “don” Santiago no sabés escriure en castellà. Només cal recordar aquella sèrie de bells articles que publicà, en l’idioma de Cervantes, a La Vanguardia, sense haver-hi de tocar ni una coma.

Santiago Rusiñol era un enamorat de Girona. I prova d’això és que oferí a les autoritats municipals gironines la creació, en aquesta ciutat, d’un museu excepcional, que finalment, davant el desinterès que demostraren tenir-hi, es convertí, a Sitges, en el Cau Ferrat, segons em manifestà, fa d’anys, Maria Rusiñol, en una entrevista que li vaig fer per a Los Sitios. D’altra banda, el meu avi patern, gran amic -insisteixo- de Rusiñol, podria parlar moltíssim de l’amor que aquest professava a la capital del Gironès. I també ho podrien fer els seus set fills (quatre noies i tres nois), així com Dolors Viger, la seva esposa i, en conseqüència, la meva àvia, car tractaren força “don” Santiago. Però, per dissort, tots han abandonat ja aquest món. De qualsevol manera, a mi em queda el consol de poder anar evocant tot allò que el meu progenitor em contà, ple d’emoció i admiració, sobre la vida i miracles d’una persona realment irrepetible...

Obra pictòrica de Rusiñol, feta a Girona

Emili Casademont i Comas

La sega i l’expressió «Agafar un gat»

Els nostres avantpassats deien que, si algú partia pel mig un gra de blat acabat de collir, hi podia veure, en cada meitat, la cara de Jesús. I això estava relacionat amb el fet que, segons una antiquíssima llegenda, la Mare de Déu, llavors de la fugida a Egipte, es posà dins la falda el seu fillet, per tal d’amagar-lo i, d’aquesta forma, salvar-lo dels soldats d’Herodes. «Què hi porteu, dins la vostra falda?», li preguntaren. «Blat», respongué, amb tota naturalitat, la Verge Maria. I, efectivament, així era, tal com pogueren ben comprovar tot seguit aquells soldats, ja que el Messies s’havia convertit en blat.

«Pel juny,/ la falç al puny»
Això ocorregué, segons indica la mateixa llegenda, durant el mes de juny, que és l’època de la sega. Ja ho ve a dir, d’una manera molt entenidora, el popular refrany: «Pel juny,/ la falç al puny».

És clar que, en algunes contrades de Catalunya -les de l’alta muntanya, de clima més fred-, la segada s’hi realitza més tard. O sigui, al llarg del mes de juliol (el calendari de pedra esculpit a la portalada de l’històric monestir de Ripoll, ho posa de manifest), i, en certs llocs, fins i tot cap a les darreries d’agost. Aquest és el cas dels pobles, com el de Castellar de N’Hug (Alt Bergadà), situats a l.400 metres d’altitud, és a dir, la màxima alçada on es conrea el blat.

Cal dir, però, referent a la falç, que, avui dia, aquesta eina ha passat ja gairebé a formar part de la història, car les tasques segadores són fetes majoritàriament per màquines modernes, les quals àdhuc «empaqueten» les garbes, tot deixant-les a punt per al batre.

La cerimònia que narra Guimerà
A propòsit del batre, convé recordar que l’eximi poeta Àngel Guimerà, l‘autor de la lletra de La Santa Espina, escrigué una obra titulada La festa del batre, on hi ha una cerimònia de la sega del blat.

Aquesta cerimònia -deixeu-me fer-ne un petit resum- té com a protagonista una donzella, que és l’encarregada de tallar la primera garba i portar-la, a continuació, a l’altar del Santíssim de la parròquia. El sacerdot procedeix a beneir la garba i, després, roman al temple fins al darrer dia de la sega, en què la noieta la va a buscar, seguida d’una cobla que sona, i se l’emporta a casa seva. Un cop allà, penja aquella primera i sagrada garba a la finestra de la cambra dels avis, lloc on es queda fins al juny següent, que serà reemplaçada per la de la segada vinent, mentre els grans de blat, en caure lentament de les espigues, serveixen de menjar per als ocells.

Sardanes de celebració
I també convé recordar que abans havia estat costum ballar sardanes per celebrar la fi de la segada, dansa que s’executava, encara que no gaire còmodament, damunt el rostoll. Pep Ventura, per cert, en compongué una de curta, anomenada La sardana de la sega, i, posteriorment -en temps més propers a nosaltres-, d’altres mestres, com en Ramon Serrat, de Sant Joan de les Abadesses (L’espiga daurada), en Josep Pi, de Pals (La segadora), en Joan Balcells, de Barcelona (Festa de garbers), etcètera, procediren a elaborar-ne de llargues.

Jo, de petit -immediatament després de la Guerra Civil-, aquest costum ja no el vaig veure practicar enlloc. En canvi, sí que vaig veure practicar aquella festa gastronòmica que celebraven en algunes velles masies del poble de Palau-sacosta, enguany annexionat a la ciutat de Girona, i hi vaig participar, atès que els seus amos eren amics de la meva família. Els segadors, homes i dones -aquestes no dallaven, només recollien les espigues-, feien un àpat d’allò més extraordinari i riquíssim, a tall de cloenda de la segada, amb genuïnes menges de pagès i bon vi, mentre, en pla distès i divertit, ells i elles comentaven les anècdotes que hi acabaven de viure.

Origen garriguellenc
I no voldria posar el punt i final a aquest article sense referir-me a la coneguda expressió «Agafar un gat», aplicada a aquelles persones que, per efecte del consum abusiu de begudes alcohòliques, van de tort o no s’aguanten dretes i, com que tenen el cap molt «emboirat», diuen o fan bajanades a dojo.

Segons expliquen diversos tractadistes del tema, entre els quals trobem el folklorista Joan Amades, l’origen d’aquesta expressió cal situar-lo a la població de Garriguella (Alt Empordà), ja que, en arribar l’últim dia de la sega, els segadors garriguellencs, acompanyats d’alguns habitants de les localitats veïnes que els ajudaven en la feina, deixaven anar un gat que, perseguit, corria esverat pel rostoll. Tots feien veure que volien atrapar-lo i matar-lo a cops de falç. Però sempre n’hi havia un -en realitat, es tractava d’un «tontet» que se les donava d’espavilat- que s’ho prenia seriosament i, després d’agafar la pobra bestiola i «liquidar-la» (sense pensar que la «gesta» tenia tristes conseqüències), es veia obligat a menjar-se el gat durant el sopar tradicional de la fi de la segada que s’organitzava, mentre els seus «col·legues», tant masculins com femenins, entonaven, enmig d’una fenomenal gatzara, uns sorollosos «marramiaus!». I no finalitzava pas aquí la cosa, perquè també l’infeliç segador es veia obligat a beure vi a desdir i, com es ben fàcil d’imaginar, acabava borratxo perdut, que diríem vulgarment.

D’aquí ve, pel que es conta (aquesta historieta, però, té diverses variants, encara que, en el fons, no la fan variar gaire), la popular expressió «agafar un gat», expressió que, en determinats indrets de la geografia catalana, és substituïda per d’altres, com la d’«agafar una trompa» o la d«agafar una mona».


Emili Casademont i Comas

«Ràdio Tànger, la catalana»

El 18 de desembre del 1923, Tànger esdevingué zona internacional, raó per la qual diversos països s‘encarregaren, com si es tractés d’un de sol, de la seva administració. Aquella curiosa situació es perllongà fins al 20 d’octubre del 1956, data en què la llegendària ciutat de l’Àfrica del Nord quedà incorporada al Marroc, després que França i Espanya posessin fi als protectorats que hi tenien. Això últim donà lloc a la naixença de l’independent Regne del Marroc, el primer monarca del qual fou, amb el nom de Mohamed V, l’antic soldà marroquí, que vivia confinat pels francesos a l’illa de Madagascar, i, de mica en mica, s’anaren produint grans canvis al país Un d’ells, per exemple, fou el que afectà les emissores de ràdio estrangeres establertes a Tànger, ja que es veieren obligades a plegar o a convertir-se en marroquines.

Entre aquelles emissores, hi havia Ràdio Tànger, Ràdio Àfrica i Pan American Ràdio, que feien programes en francès, castellà, anglès i àrab. La més escoltada de totes era la primera, o sigui, Ràdio Tànger, també anomenada Ràdio Tànger Internacional, que tindria una vida més llarga que les altres. I n’hi hagué una -crec que fou Ràdio Àfrica- que «empaquetà» els seus equips tècnics i els traslladà al port de Barcelona, a bord d’un vaixell, en espera de trobar comprador. Aquells equips foren adquirits finalment -si no ho recordo malament- per Ràdio Andorra, estació controlada per l’Estat espanyol, fa temps desapareguda. És a dir, la que féu cèlebre l’indicatiu ¡Aquí, Radio Andorra, emisora del Principado de Andorra!, que sonava com una cantarella, pronunciat per una locutora, la veu de la qual tenia un marcat i graciós accent argentí.

La història de la radiodifusió tangerina començà l’any 1949, quan el súbdit nord-americà Herbert Rutledge Southworth, agent especial dels Serveis d’Informació del seu país i destacat escriptor (autor d’un excepcional llibre sobre el bombardeig de Guernika), contragué matrimoni, a Rabat, amb Suzanne Maury, una bella i intel·ligent advocada francesa. I aprofiitant que no hi havia cap control sobre la ràdio a la zona internacional de Tànger, comprà, aconsellat per la seva esposa, material tècnic que als Estats Units els sobrava i fundà Ràdio Tànger, fet que provocà l’enuig del general Franco, ja que aquest sabia que Southword no era sant de la devoció del seu règim polític. L’emissora no trigà gaire a tenir una gran potència, tant en ona mitjana com en ona curta, fins al punt que, en els inicis de la dècada dels anys 50, jo podia sintonitzar-la perfectament, en hores nocturnes i per la primera de les citades ones, des de Girona, i Mohamed V, per la seva part, des de l’exili de Madagascar, cosa que li permetia assabentar-se puntualment (Ràdio Tànger era favorable a la independència marroquina) de tot allò que succeïa al Marroc ocupat i als seus voltants.

Ràdio Tànger Internacional, per tant, quan vaig arribar al Regne del Marroc, no m’era pas una emissora desconeguda. I a Tetuan, la capital del ja exprotectorat espanyol, vaig continuar escoltant-la, tot gaudint de la seva selecta música i de la completa i neutral informació que oferia. A més, entre Ràdio Tànger i els rotatius tetuanís per als quals jo treballava com a periodista, Diario de África i África Deportiva, existia una bona relació i, tot sovint, l’estació tangerina recomanava als seus oients que els llegissin. Cal fer constar que Ràdio Tànger comptà sempre amb professionals del periodisme molt prestigiosos, com Aladino Cueto, que havia estat capità de l’Exèrcit de la Segona República Espanyola i pres polític del règim franquista, i que, refugiat després a la zona internacional de Tànger, arribà a ocupar el càrrec de director dels serveis informatius de l’emissora de l’Herbert. Cueto, per cert, era el pare de l’actriu Concha Cuetos, la Lourdes Cano de la popularíssima sèrie televisiva Farmacia de guardia, emesa per Antena 3, durant els anys 90.

I cal destacar que, al llarg de quasi tres anys (a finals del 50 i a començament dels 60), Ràdio Tànger Internacional es convertí per a molts oients en Ràdio Tànger, la catalana, ja que oferia setmanalment un programa en català. Era el titulat Aquell camí oblidat, de 15 minuts de durada, fet a Barcelona per un grup de gent, jove en la seva majoria, que havia adquirit un espai a l’emissora. El programa, de temàtica catalana, molt reivindicativa, i amb la música prohibida per la dictadura franquista, s’enregistrava en cinta magnetofònica i es feia arribar a Tànger, via Gibraltar o via Lisboa, desafiant el perill que la tramesa fos interceptada per la policia i que els seus portadors anessin a parar a la garjola.

L’any 1961 (ara es compleix mig segle), Ràdio Tànger, emissora estimadíssima pel rei Mohamed V, ja que li havia fet favors realment importants, fou comprada pel Govern marroquí a Herbert Rutledge Southwortt, que morí a França el 1999, a l’avançada edat de 91 anys. Ignoro quina quantitat de dirhams aquest rebé. S’ha assegurat, però, que era força elevada. És molt possible. Ja diuen que els favors amb favors es paguen.

Herbert Rudletge Southworth

Emili Casademont i Comas
(«Diari de Girona»»)

Enric Morera i la primavera

Enguany, benvolguts lectors, commemorem un centenari d’Enric Morera i Viura. Que no és pas el de la seva naixença, car aquest ja fou commemorat el 1965, amb concerts dels orfeons i les agrupacions corals de tot Catalunya, malgrat que, per raó de trobar-nos en plena dictadura, hi mancà un homenatge nacional digne de l’extraordinària personalitat del mestre barceloní. Com tampoc aquest centenari no és pas el del traspàs d’Enric Morera, atès que, fins al 2042, no podrà ser commemorat. Cal desitjar i esperar, però, que, quan arribi el moment, no tinguem un règim antidemocràtic que impedeixi fer-ho en plena llibertat. En aquest sentit, convé recordar que, lamentablement, l’òbit de l’autor de la música de la patriòtica i primaveral sardana La Santa Espina (considerada l’himne popular català), produït l’11 de març del 1942, fou condemnat al silenci més total i absolut per Franco, el «generalísimo», que havia «implantat» no feia gaire temps l’esmentada i dilatadíssima dictadura, després d’aixecar-se en armes, al costat d’altres militars, contra la Segona República Espanyola, legalment constituïda, i de provocar una cruenta i dolorosa guerra civil.

Retorn definitu

El centenari d’Enric Morera al qual em refereixo (i que està passant del tot desapercebut) és el del seu retorn definitu a la pàtria el 1911, després d’una breu i decebedora estada a l’Argentina (les anteriors, en canvi, foren llargues i exitoses), retorn molt celebrat -una enorme gentada anà a rebre el músic al port barceloní-, segons expliquen els periòdics de l’època, tot indicant també que, a continuació, l’Ajuntament de la capital catalana procedí a nomenar Morera sotsdirector -més tard, director- de l’Escola Municipal de Música de Barcelona, convertida després en Conservatori.

I és que Catalunya tenia la imperiosa necessitat de comptar, de nou, amb Enric Morera (hom recordava, entre d’altres coses importants, que havia estat el fundador d’una coral de gran prestigi, la Catalunya Nova, integrada únicament per homes de condició ben humil, obrers, dels barris del Cap i Casal), ja que, en aquells instants, la nostra música corria el perill de caure en la vulgaritat, en el mal gust. La música forastera s’estava apoderant dels teatres, fet que motivava que els nostres millors músics abandonessin la lluita o optessin per emigrar a l’estranger.

Tot això, a partir de l’any 1911, començà a solucionar-se, mercès al mestre Morera, i la música catalana aconseguí, al final, imposar-se de forma rotunda arreu del país.

Un himne (perdut?) del Barça

Enric Morera i Viura, al llarg de la seva vida, compongué música de cambra, música simfònica, música religiosa, òperes, cançons, sarsueles, sardanes, etcètera. I fins i tot, un himne del Barça, molt més vibrant i patriòtic, pel que s’assegura, que el que té actualment, la partitura del qual ha de trobar-se, si no s’ha perdut -que tot podria ser-, abandonada als arxius del club blaugrana. Per a Morera treballaren tots els poetes del seu temps: Àngel Guimerà, Joan Maragall, Jacint Verdaguer, Santiago Rusiñol, Josep Carner, Josep Maria de Sagarra, etc., sense oblidar els rossellonesos Josep Sebastià Pons i Carles Grandó, per exemple, que li portaren els seus versos perquè els musiqués.

I, a part d’això, cal ressaltar que, gràcies també a Enric Morera, la sardana recobrà la dignitat que Pep Ventura, Juli Garreta o Josep Serra li havien donat. Així, i com a fruit del seu talent i de la seva inspiració, sorgiren peces tan belles i cèlebres com L’Empordà, La sardana de les monges, Baixant de la Font del Gat, Les fulles seques i Davant la Verge, entre moltíssimes d’altres, que Morera feia estrenar a la històrica cobla La Principal de Peralada. Llàstima que ara, com algú ha comentat encertadament, amb l’excusa que la gent vol sardanes noves, les cobles toquin moltes vulgaritats, a excepció d’unes poques que procuren seguir les petjades dels grans mestres.

El geni musical de Catalunya

Enric Morera, segons m’explicaren -durant els anys 50 i 60- persones que l’havien conegut, tot fent-ne un retrat, era un home alt, sec, una mica escardalenc. Tenia uns cabells fins plantats al cap com les espigues en un camp de blat, balancejant-se al compàs del vent. Els seus ulls petits, darrerre les ulleres que duia, ho escodrinyaven tot. I, pel que fa al mal caràcter que hom li atribuïa, no dubtaven a desmentir-ho rotundament, afirmant que era com un anyell, a qui li complaïa vestir-se de lleó. Així, «si parlava malament dels seus col·legues -em deien-, era perquè volia que tots fossin com ell: apassionats, desinteressats, idealistes, disposats sempre a sacrificar-ho tot, per tal que l’art hi sortís guanyant». Sigui com sigui, el cert és que Morera ha passat a la història com el geni musical de Catalunya.

I aquest geni musical de Catalunya (l’anhelat i triomfal retorn definitiu del qual a la pàtria coincidí, per cert, amb un matí primaveral d’ara fa un segle) nasqué un 22 de maig, en plena primavera, igual que Richard Wagner. Tots dos tenien, precisament, el mateix ideal: crear una música nacional que representés el poble al qual pertanyien. I, talment com Debussy, Beethoven i Granados (el lleidatà Enric Granados, víctima del naufragi del vaixell Sussex, torpedinat pels alemanys al Canal de la Mànega, durant la Primera Guerra Mundial, procedent dels Estats Units), Enric Morera morí un mes de març. Un mes de març que, per a ell, havia ja consumit una colla de dies, raó per la qual l’estació més meravellosa de l’any estava trucant insistentment a la porta…

Homenatge

Per tot el que he acabo de consignar, benvolguts lectors, jo, tan bon punt apareix la primavera, no puc resistir la temptació de contemplar amb especial interès, any rere any, el jardí que l’autor de la música de La Santa Espina i L’Empordà té dedicat a Figueres, just davant mateix del pis de l’edifici on visc. Perquè us en feu una idea, d’això últim, us diré que aquest jardí es troba situat tan a la vora de casa meva que gairebé el toco amb els dits…

I així, sense cap entrebanc, puc veure que el «meu» entranyable jardí Enric Morera comença a exhibir una bona florida, la qual, de mica en mica (o tot de pressa, si el temps hi ajuda), esdevé realment esplendorosa. Com si, en record de l’excepcional mestre, volgués retre-li el més emotiu homenatge…

Emili Casademont i Comas
Articulista del «Diari de Girona»

(Llibre-programa de l’Aplec de la Sardana de l’Escala 2011)