Santa Eulàlia
Es deia Eulàlia, però els seus pares solien anomenar-la
afectuosament i graciosament Laia, que és com es diuen o es fan dir moltes
dones de Catalunya, petites i grans, i que el 12 febrer -enguany, demà, diumenge-
celebren la seva onomàstica, o sigui, per santa Eulàlia.
Segons la tradició catalana, Eulàlia nasqué a Sarrià, als
afores de Barcelona i en una casa senyorial, vora la qual hi havia un gran bosc
de xiprers. I un dia que ella s’hi passejava (aleshores es distingia per ser infinitament
caritativa i, per altra banda, ja començava a obrar miracles) se li aparegué un
àngel, qui, a més de pronosticar-li que seria santa i patrona de Barcelona,
convertí, com a record de la seva aparició, els xiprers en palmeres, les
primeres que hi ha hagut a casa nostra. Amb el temps, però, el xiprerat es
perdé, i en aquell paratge (dit «el desert de Sarrià», al qual Josep Maria
Tarridas dedicaria una bella sardana), hi creixeriien uns altres arbres la mar
d’ufanosos. Fent un parèntesi, cal remarcar que Sarrià, quan encara era
municipi independent, fou el lloc on arribà al món l’inoblidable i detacadíssim
poeta i escriptor Josep Vicenç Foix (a casa de la famosa pastisseria de la seva
família), amic de Salvador Dalí i enamorat del Port de la Selva , bonica població de la Costa Brava altempordanesa,
en què passà llargues temporades.
Quan l’emperador Dioclecià decretà la persecució sense treva
dels cristians, l’Eulàlia es presentà al cònsol barceloní Decià i li digué que
ella era cristiana, tot increpant-lo durament per la seva fúria contra els
seguidors de Crist. Llavors, Decià la féu tancar al seu palau, situat al final
del carrer de la Boqueria ,
i, en veure que la Laia
no volia abdicar de la seva fe, la condemnà a patir tretze martiris com tretze
eren els seus anys. Un d’aquells martiris -sens dubte, el més conegut- consistí
a posar l’Eulàlia tota nua dintre d’una bóta, on hi havia una enorme quantitat
de bocins de vidre trencat, pedres cantelludes i claus de punxes eriçades, i
tirar-la (la bóta, naturalment) per tretze vegades (el supersticiós número
tretze gairebé sempre acompanyà la
Laia ) costa avall d’una baixada, la qual prendria, per aquesta
raó, la denominació de Baixada de Santa Eulàlia, en què, al seu cim, existeix
una capelleta amb una petita imatge de la Laia , així com una petita bóta al seu costat.
Finalment, l’Eulàlia fou clavada en una creu en forma d’X i, en el moment d’aclucar
els ulls, li sortí de la boca un colom de color blanc com la neu, que era la seva animeta, colom que
volà cap al cel, fet que fa que el dia 12 de febrer mai no nevi a Barcelona.
.
Tot això, amb algunes variants i els petits detalls que jo
hi he afegit, és el que diu la tradició catalana sobre santa Eulàlia, que
esdevindria la patrona de Barcelona, complint-se així tot allò que li havia
pronosticat l’àngel, fins que la destituïren en benefici de la Mare de la
Mercè. HiLa Laia , però, no assistí a
l’acte que, en el seu honor, organitzaren els barcelonins i, en conseqüència, aquests
procediren a destituir-la, nomenant per al càrrec la Mare de Déu de la Mercè. Allò li sabé
molt de greu a la Laia ,
ja que que, segons ella, no havia estat avisada del dia d’aquella celebració, i
plorà, amb gran desconsol, al llarg d’una colla de mesos, jurant que faria tot
el possible perquè la gent del Cap i Casal se’n penedís. Per aquesta raó, el 24
de setembre, festa de Nostra Senyora de la Mercè , sempre sol ploure a la capital de
Catalunya.
Deixant de banda aquesta curiosa llegenda, el cert és que el
canvi de la Laia
per la Mercè es
produí arran de la Guerra
de Successió. En aquell conflicte armat, les tropes que defensaren Barcelona,
encapçalades per Rafael Casanova, lluitaren sota la invocació de santa Eulàlia
i portaren la seva bandera. Com a càstig, poc temps després de la derrota que els
barcelonins patiren a mans dels borbons, el rei Felip V ordenà que la patrona
de la ciutat passés a ser la Mare
de Déu de la Mercè. I
d’aquí que els de «can Fanga», com els anomenem els gironins, diguessin que
«L’Eulàlia és la bona i no la borbona» (la meva mare, per cert, filla de
Barcelona, a vegades pronunciava aquesta frase), atès que els fou imposada en
contra de la seva voluntat. D’aquesta manera, la pobra Laia quedà relegada a un
segon pla, el de copatrona, si bé, posteriorment, s’acordà dedicar-li la festa
major d’hivern, que enguany s’inicià divendres, amb diferents actes de caire cultural
i lúdic, i que, com cal suposar, demà, diumenge, s’acabarà.
En èpoques passades, alguns feren mans i mànigues perquè es
restituís a santa Eulàlia el càrrec que havia ocupat durant un bon grapat de
segles, però mai les seves gestions i els seus esforços no tingueren èxit. I és
que, el 1714, la Laia ,
en posar-se al costat i donar ànims als heroics defensors de Barcelona contra els
atacs de les tropes borbòniques, es veu que cometé un gran i imperdonable «pecat»…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada