dimecres, 10 d’octubre del 2012

El «Buenos días, Gerona» i el «Glosario gerundense»



«EMILI CASADEMONT I COMAS. Polifacètic a Ràdio Girona, posteriorment, traslladat a Figueres, hi seguí col·laborant. De la seva ploma i enginy sortiren guions i articles diversos. “La Costa Brava”, amb notícies i reportatges, “Cita a l’hora del cafè”, una mena de tertúlia sobre esdeveniments de la vida ciutadana i artística. “Pícaro mundo”, amb curiositats. En dies alterns feia “Entre ella y él…”. Dos cops a la setmana, “Caras, caretas y carotas del deporte”. Setmanalment escrigué “Pimavera en las ondas” d’hora i mitja de durada i també en les restants estacions de l’any. També féu “La alegre caravana del domingo”, “Crítica de arte” i “El arte y su personaje”, entrevista. “Buenos días, Gerona” i “Glosario gerundense” constituïren un intent de retrobament amb el català. Al 1965 marxà a Figueres, on féu la primera emissió totalment en català, encetant “L’Hora de Catalunya”. Col·laborà amb Ràdio Andorra i amb països d’Amèrica del Sud gràcies a l’ona curta».
Llibre: “50 ANYS DE RÀDIO GIRONA (1933-1983)”
Editorial: Carles Vallès-Figueres,1990
Autor: MIQUEL GIL BONANCIA  

La històrica locutora Francina Boris, en cadira de rodes, en un recent homenatge que li va dedicar la demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Al seu costat, a l’esquerra de la imatge, Emili Casademont. Ambdós foren guardonats, amb el Premi Mosca de Galena de ràdio, per la mateixa demarcació del Col·legi, l’any 1999.

Tal com deia el periodista gironí Miquel Gil Bonancia (e.p.r.), el també periodista gironí Emili Casademont i Comas va ser qui, ara fa una cinquantena d’anys, es va atrevir, en ple franquisme, a efectuar un intent de retrobament amb el català a Ràdio Girona. Així, tot primer hi va fer una emissió diària a les vuit del matí, titulada “Buenos días, Gerona”, convertida després en ”Glosario gerundense”, emissió també diària, però traspassada a les dues de la tarda, hora, llavors, de màxima audiència radiofònica.
Malgrat l’èxit de què gaudia el “Glosario gerundense” (per a tothom, era el “Glossari gironí” o el «Glossari català» , de la mateixa manera que el “Buenos días, Gerona” era el “Bon dia, Girona”), el seu autor es va veure forçat a suspendre’l, al cap de tres mesos d’haver-lo iniciat, ja que no feia gaire gràcia a determinada gent. I és que el català era bastant utilitzat en els seus textos, titulats sempre en la nostra llengua, i, a més, tot sovint hi sortien noms de personatges catalans molt il·lustres, però odiats, talment com la parla del poble, per la dictadura franquista.    .
Cal aclarir que “L’Hora de Catalunya” (al principi, “Figueres, tres de la tarda”), iniciat  l’1 de novembre del 1965, era emès per l’avui desapareguda Ràdio Popular de Figueres, que depenia del Bisbat de Girona, circumstància que feia que la censura no l’afectés, pràcticament, gens ni mica, “L’Hora de Catalunya” va ser el pimer programa diari de la Radiodifusió espanyola, realitzat del tot en català, després de l’any 1939. Una selecció dels seus textos es va publicar en un llibre, editat, vencent certes dificultats -legals, aleshores- el 1968. -Jordi C. Pla

       .                      
REPRODUCCIÓ d’un text del “Glossari”:

LA MARE DE DÉU DE LA MERCÈ VA PARLAR EN CATALÀ
Los barcos corsarios, en la treceava centuria del cristianismo, continuamente andaban por nuestras costes catalanes. Sembrando el mal, destruyendo y haciendo prisioneros, esclavos, a cuantos cristianos tenían la desgracia de caer en sus manos. Ésta era una terrible pesadilla que preocupaba a tot Catalunya y, de una manera en particular, a Barcelona, donde el rei Jaume, pensando en ello, y con la aflicción en lo más hondo de su corazón, no podía nunca conciliar el sueño. Mas aquella noche, vencido y maltratado por los latigazos del cansancio, el grn monarca cerró los párpados. Y durmió. Durmió y soñó. Tuvo un sueño fuera de lo normal. Tanto que, a la mañana siguiente, cuando los primeros rayos de Febo llamaron a la puerta del despertar, el rei Jaume tuvo que frotarse repetidamente los ojos, para quedarse, luego, pensativo, meditabundo…
-Serà veritat el que acabo de somiar…? -preguntábase una y otra vez.

-No. No pot pas ser veritat -respondíase a si mismo-. Se somien tantes coses rares… Dels somnis, no se’n pot fer mai cas…

Sin embargo, el monarca no acababa de convencerse. Por más que lo intentara. Y es que el sueño del rei Jaume, estimados oyentes, era un milagro del cielo. Un autèntico milagro.
Al poco rato acudieron a verle sant Ramon de Penyafort, su confesor, y sant Pere Nolasc. Los tres habían tenido aquella noche idéntico sueño. A los tres se les había aparecido la Mare de Déu, recomendándoles la conveniencia de que los cristianos hiciesen más de lo que hacían para redimir a los fieles que, por acciones de guerra o por actos de pirateria, estaban en poder de los musulmanes, sufriendo y consumiéndose  en sus terribles cárceles, donde, sin apenas comer, se les obligaba a trabajar en las tareas más duras, pesadas e inhumanas, hasta que el gusano de la enfermedad terminaba de roer por completo sus vidas. Los tres personajes ya no dudaron más. La aparición de la Mare de Déu, en sueños, era verídica. Y, a la noche siguiente, volvió a repetirse. Pero, en esta ocasión, sucedió algo más. La Verge les anunció que estuviesen preparados, pues había decidido visitarles en persona, y les indicó el lugar de la cita: la sala del Tinell del palau reial. Y les dijo, también, que acudieran allí solos, sin ningún acompañante.
A la hora fijada por la Mare de Déu, el rei Jaume, sant Ramon de Penyafort y sant Pere Nolasc se encontraban en la històrica sala, orando devotament. Era de noche. Noche septembrina y fresca. Noche hermosa. Como aquélla jamás ha habido otra en Barcelona. Descendía del cielo la Verge. Y los ángeles la acompañaban y servían. La Mare de Déu, amigos oyentes, hizo su aparición. Y repitió a los dos religiosos i al monarca su deseo de que organizasen i creasen, cuanto antes, un organismo especialmente encargado de la redención de los cautivos, acordando ellos la fundación de la Orden mercenaria, la qual procuraría recoger dinero, por todos los medios posibles, a fin de comprar la libertad de los prisioneros cristianos en manos de la morisma. La orden recibió el nombre de la Mercè, ya que se consideró como una gran merced la que se iba a realizar con los prisioneros, obteniendo su liberación. Y fue creada, asimismo, una nueva advocación mariana: la Mare de Déu de la Mercè.

La Mercè, estimados oyentes, va parlar en català. La misma lengua que hablaban y en la cual rezaban el rei Jaume, sant Ramon de Penyafort y sant Pere Nolasc. Un detalle éste que, siglos después, los borbones, por lo visto, ignoraban, ya que, de lo contrario, no hubiesen proclamado a la Mare de Déu de la Mercè como patrona de Barcelona, tras haber desposeído de este cargo a santa Eulàlia, la Laia, tildada de separatista por su participación, al lado de Rafael Casanova, màxima autoritat civil i militar de Catalunya, en la defensa de Barcelona, contra las tropas de Felipe V. Y hay que señalar, por último, que el rei Jaume, sant Ramon de Penyafort i sant Pere Nolasc, siempre oraron en català, porque, conforme decia sant Antoni Maria Claret, un gran sabio de la Iglesia, natural de Sallent (el Bages),“les oracions dites en llengua materna són les que pugen directament al cel, les que agraden de debò Déu Nostre Senyor i la Verge Maria.”

Ràdio Girona, E.A.J. 38
(24-9-1964)

Emili Casademont i Comas, pronunciant, recentment, una conferència sobre la Guerra Civil espanyola.