divendres, 16 de novembre del 2012

El meu recordat amic Gironella

Una de les últimes fotografies de Josep Maria Gironella.

L’any 1959, exercint jo la professió periodística al Diario de África, editat a Tetuan (Regne del Marroc), vaig publicar, en aquell avui ja fa força temps desaparegut rotatiu, un article dedicat a Josep Maria Gironella. I el vaig fer per complementar una informació sobre ell -no recordo ara quina-, arribada a la meva taula de redacció per mitjà d’una agència de premsa (tampoc no recordo ara si era l’Efe o la Reuters), article que vaig titular «El Gironella que yo conozco» i que fou molt celebrat pels lectors, ja que, llavors, l’empordanès fill de Darnius gaudia d’una enorme popularitat i prestigi en el món de les lletres. I és que la seva traduïdíssima novel•la Los cipreses creen en Dios, apareguda el 1953 i inspirada en la Guerra Civil espanyola, havia rebut dos importants guardons: el Premio Nacional de Literatura, a Espanya, i el Premi Tomas Moore de Chicago, als Estats Units. Una novel•la, per cert, on donava a conèixer arreu del món l’existència d’una petita ciutat catalana, anomenada Girona, en situar-hi l’escenari dels fets que narrava, primer volum de la seva trilogia relativa al tema de la citada i fraticida contesa. Els altres dos volums serien, posteriorment, Un millón de muertos i Ha estallado la paz. 

Cal advertir que, en aquella època, no podia pas dir que Josep Maria Gironella era amic meu. Però sí que podia dir que coneixia força bé tots els detalls de la seva vida fins aleshores, alguns bastant ignorats. O sigui, que havia estudiat al seminari gironí, que havia tingut una llibreria de vell al carrer Nou de Girona, que havia aconseguit passar al bàndol franquista durant la Guerra Civil, que s’havia casat amb Magdalena Castañer, una gironina empleada de la Telefònica, que sempre tingué al seu costat, encoratjant-lo d’allò més, etcètera. D’això darrer, per cert, me’n vaig ocupar ara fa un parell d’anys, amb motiu del traspàs de la Magda, en un article titulat «La Magda, una gran dona», que veié la llum pública a Diari de Girona i que motivà que les seves cunyades, la Carme i la Concepció, m’ho agraïssin de debò per carta, sense conèixer-les, com aquell qui diu, personalment. 

L’amistat amb Josep Maria Gironella m’arribaria alguns anys més tard, quan, el 1967, trobant-me de nou a Girona, l’agència Europa Press m’encarregà que li fes una entrevista, atès que podia localitzar-lo fàcilment a la ciutat dels quatre rius, a casa dels seus pares, que vivien en un pis del carrer de la Rutlla. Gironella hi acabava d’«aterrar», després d’efectuar un viatge per Orient que durà prop d’un parell de mesos, on visità Tailàndia, Vietnam, Macao, Hong-kong, Filipines, l’Índia, etc., viatge que l’impulsaria a escriure el llibre En Asia se muere bajo las estrellas, editat el 1968. Aquella entrevista escrita en castellà per a l’agència Europa Press, també la vaig escriure, però en català, per a la revista mensual gironina Usted, dirigida per l’enyorat Jaume Sureda i Prat, tot convertint-se així en la primera entrevista periodística en què Josep Maria s’expressà en la seva llengua materna. 

I fou arran de tot allò que Josep Maria Gironella i jo mantinguéssim, fins al moment del seu òbit (a Arenys de Munt, el 3 de gener del 2003), una interessant i cordial relació epistolar, conforme puc acreditar mitjançant algunes cartes que d’ell conservo, en una de les quals, datada l’11 de maig del 1995, em deia: «Nuestra “huída” de Barcelona, ya lejana (es referia també a la Magda), ha sido un èxito. Me ha permitido escribir en paz. He escrito aquí, en nuestro refugio de Arenys de Munt, 13 libros. No está mal. De Barcelona sólo echamos de menos el contacto con algunos amigos íntimos y algunos espectáculos y exposiciones. De vez en cuando, he de ir allà…y me parece un manicomio». Gironella m’havia escrit aquesta carta, per tal agrair-me la tramesa d’un text un xic antic emès per la radiodifusió andorrana, on se li oferia al país dels Pirineus la pau que cercava: «Te lo agradezco mucho -em deia-. ¡No me acordaba de ello!», tot afegint en català, (en català sempre, en les missives que m'adreçava, hi posava algunes paraules o frases) el següent: «Ens ha fet, a la Magda i a mi, molta gràcia». 

Sabedor de l’amistat que jo havia tingut amb Josep Maria Gironella, el company periodista Josep Víctor Gay em comunicà, no fa gaire, que volia organitzar un acte en memòria de l’autor de Los cipreses creen en Dios, a Darnius, i que comptava amb la meva participació, acte que, si s’hagués arribat a celebrar -encara resta pendent-, segurament que Gironella hauria obtingut un resultat força diferent del que, recentment, els de la Càtedra de Cultura Jurídica de la UdG li atorgaren, criticant i rmenyspreant bastant la seva obra referida a la nostra Guerra Civil, sense tenir en compte que, en una etapa política espanyola dificilíssima, Josep Maria Gironella hi procurà ser imparcial i, més que d’historiador, hi féu de novel•lista. Ah!, i quant a la ciutat de Girona, cal lamentar que, tret del carrer que se li dedicà durant l’època de l’alcalde Joaquim Nadal, no s’hagi fet res més per agrair-li el gran favor d’haver-la donat a conèixer internacionalment.

Portada d’una de les traduccions a l’anglès de la novel•la «Los cipreses creen en Dios».

Emili Casademont i Comas